La trobada a Montargull, amb motiu de Sant Jaume, és una d’aquelles tradicions que s’ha mantingut, inclús en els anys de pandèmia, i que es consolida any rere any.
Aquest any, ha estat especial, al poder celebrar la missa dins del propi edifici, ja què en els  darrers aplecs es feia, l’eucaristia, en un espai al peu de l’església.

Cal alegrar-nos d’aquest referent tangible del poble que va ser, dels veïns i de la seva història, de les vivències viscudes en aquest espai comú, on es compartien els actes més importants de la vida…
Vull començar amb un reconeixement al Joan Esplugas i a la seva dona l’Anna Roca, a la resta de membres de Junta, la Fina, la Nuria i l’Imma, als voluntaris, professionals i gent que hi ha col·laborat en que tot hagi arribat a bon port, i el suport de l’Ajuntament que ha vehiculat aquesta rehabilitació,

L’espai de l’església va quedar petit, amb la seixantena de persones que ens vàrem aplegar, amb Mossèn Otaba, que també participava, de la seva primer aplec, en aquest indret.
Totes les mirades dels presents s’anaven perdent per cada un dels racons de l’església, amb la història, l’arquitectura de l’espai, les parets i sostres austers, de les vivències i records…
Una església que té l’encant de la sobrietat i i senzillesa per la limitació de recursos amb que es varen construir moltes d’aquestes primeres construccions, en els primers segles després de la recuperació i nova colonització.

A la part exterior, cal fer esment de la recuperació de la reixa, per on s’accedia a l’antic cementiri, què és l’original, restaurada.

Poc a poc, vàrem retornar, per el camí d’accés, gens fàcil, fins a l’esplanada, on un gran rètol de “Montargull”, referma la identitat del lloc, i on des de l’organització es va preparar un “pa amb oli i sucre” (o vi), que sempre ajudar a reconfortar i a obrir conversa amb la resta de coneguts.Un ball participatiu “folk” va ajudar a fer que la festa continués…

Crec que a Montargull s’ha donat un primer pas, perquè esdevingui un lloc viu, un espai per gaudir d’aquests capvespres amb la marinada, per fer una ullada a moltes aus que ens visiten i/o estan de pas, o per descobrir un espai de silenci i natura…, i el Sant ens fa veure i gaudir d’aquesta meravella d’entorn.
Anys com aquests, son durs : la natura no ha ajudat a fer què, els cultius, tinguessin el temps per a créixer amb força, ni els preus de tot allò que es necessita, eines, productes… que han patit uns increments forts, de la poca consideració que es té del treball a pagès… tots aquets neguits els trobem en molta de la gent que va acompanyar l’acte i que mantenen, al igual que Montargull, una fermesa i una empenta per continuar mantenint aquesta vitalitat.

Aquest primer pas ens ha d’esperonar a no defallir, a mantenir una acció continuada per fer que l’edifici, l’entorn, l’essència del poble, i tot el que ha representat, esdevinguin un referent que permeti la pervivència de tot allò que apreciem, i es mantingui en el temps.
Que la mirada de Sant Jaume ens hi ajudi…