Un d’aquests dies que anavem passejant, ens varem creuar amb varies persones grans que feien conversa i, sense ànim d’escoltar, parlaven aquest titol de refrencia.
És una frase que punyent, que demostra, i amaga, una part feble de la nostra societat; de les persones que estaven parlant cap d’elles tenia limitacions de mobilitat, ni estaven referint-se a terceres persones.

Cada dia més aquesta individualització ens porta a l’aillament de les formes de fer propies de les families, amb generacions que no troben mai un espai, per dedicar a les persones grans, o a fer conversa personal.
D’altra part, les xarxes socials, són molt selectives, i estresants, perquè ens obliguen a participar, a contestar wap’s (de vegades sense sentit), però que no aporten el grau de calidesa i tranquilitat que dona una conversa personal; no cal remarcar els efectes positius de la conversa, de l’interrelació, de l’efecte de conèixer i preguntar determinads fets locals o propers, l’efecte de fer treballar el cervell, el fet d’arreglar-te o, de sortir al lloc de trobada… elements molts importants per a les persones grans, i que ajuden en la seva qualitat de vida.

Viure sol és molt dur : cal seguir uns horaris i unes rutines…, però sobre tot no perdre la realitat, aquelles noticies personals de familiars o veïns, del poble ,o d’aquelles per temes d’interés… i això es pot aconseguir de sis maneres : sortint al carrer, comprant o xerrant amb veïns, per telèfon o visites a domicili, connectat a alguna xarxa saocial o, fent alguna activitat grupal en alguna entitat…
De vegades la gent gran es queda a casa, per comoditat o, per manca d’il.lussió, i aquest encerclament entre les quatre parets, si es fa constum, és el començament de l’aillament social…
La vida ens dona més anys per viure i, cal afrontar-la com un repte i l’adaptació a una etapa de la nostra existència on, el nostre rol, ja no és transcendent, que no vol dir aborrit o sense noves il.lussions adaptades a la nostra nova realitat…