Imatge de l’inici de cada programa…

“Ara, son els nets què, expliquen als pares, la guerra que varen viure els avis…”
Aquesta frase que va pronunciar l’Eloi, a la xerrada del mes passat a Santa Perpètua, crec que resumeix l’impacte que ha representat en la nostra societat aquest període, la postguerra, les mancances materials i les pors.
El programa de l’Eloi Vila, i del seu equip “Quanta Guerra” (TV3), relata les vivències dels avis d’alguns personatges mediàtics (cada capítol té una recerca concreta) i, obre llum, sobre una etapa de la nostra història, de la familiar i de la col.lectiva, que no ens ha estat facilitada i/o transmesa de forma oral.

Molta part, perquè la guerra civil, va ser un conflicte amb dos bàndols del mateix pais (no parlem d’un enemic extern) i, a la finalització, hi va haver persones, families i entitats que havien perdut familiars, propietats malmeses, coneguts exiliats i una divisió ciutadana, entre vencedors i vençuts, qué és va mantenir a partir de 1939; un terme aquest, de vençuts, que s’obre amplament a persones denunciades (amb raó o sense), a persones que poguessin haver estat vinculades a entitats, moviments u organitzacions, sense una implicació directa en el seu funcionament… un ambient què va fer patir i enrarir les relacions socials, reduint molt el comentari, la queixa o qualsevol altra manifestació fora del què és proclama.
Patiment que s’allarga, amb l’escassetat d’aliments, els camps de reclusió, la reconstrucció material de vivendes i edificis, de fàbriques i, d’un ambient internacional, capficat en la segona guerra mundial…

Encara què, breument, als anys 70 es comença a lliberar aquesta “pressió social”, el mal ja estava fet : la gran majoria de la gent que havia participat a la guerra, amagava els seus records les pertinences i documents i tampoc en parlava i, amb l’esclat d’una primera onada de millora general (augment de la venda de vehicles, primers anys de vacances, …), l’ambient familiar vol distreure’s i deixa al costat la transmisió oral d’un periode vital.
Ara aquest programa“Quanta Guerra” ha permés personalitzar en alguns nets vivéncies què, segurament podrien haver estat també la dels nostres avis, revisitant els llocs on s’ha pogut documentar quelcom de concret o, potser, aquells indrets on hi han moltes possibilitats de que pogués haver succeït algun fet relacionat…

Si volem fer la nostra recerca, avui en dia, tenim a disposició arxius i documents (alguns digitalitzats) i facilitat de contacte amb les web’s de missatgeria… però, malgrat tot, és una recerca que cal fer sobre el terreny revivint, pas a pas ,els indrets on van succeir.
La història es tossuda i, sempre, hi ha quelcom de sorprenent en la recerca al veure com, en un o altra document, sempre hi ha un rastre escrit, potser en un arxiu o document que no té res a veure-hi, o potser en una troballa inesperada…; l’Eloi ha comptat amb temps i un equip de recerca que no ha defallit en aquesta tasca, potser amb dies i setmanes de gestions infructuoses, a la troballa també de persones de cada indret que ho poguessin comentar…tot hi pot ajudar a fer el camí dels nostres avantpassats.

Acabo amb una altra frase de la mateixa xerrada, i que devia transmetre algun dels nets dels seus programes : “Entre retrobar els ossos o el cos del meu avantpassat o saber el que va passar, crec que agrairia més conèixer la seva història”
No deixem mai de preguntar, d’encuriosir-nos o indagar el que van fer els nostres avantpassats…perquè nosaltres també som part d’aquella/aquesta història…