Imatge de la Font de les Canelles, a Santa Coloma de Queralt…

Instintivament el nom del nostre indret, l’assimilem al d’aquesta fruita primaveral, molt arrelada a l’espai mediterrani, d’un gust agradable, un color sorprenent, i com un dels arbres que no pot faltar a qualsevol hort, per gaudir dels seus fruits; però també la seva flor ens deixa moments visuals molt gratificants de blancor, senzillessa, i bellessa del territori.
Podem trobar algun cirerer arreu de La Cirera però, aquests, són més simbòlics, que no pas un motiu de coincidència amb el topònim i no per aquest raó que sigui el grafisme, la imatge o el símbol què ens identifica.

Si ens endinsem a la història, consta documentat que, l’any 1080, ja es cedeix aquest espai a … un territori fins llavors amb dominació àrab, i es situa al límit de les terres reconquerides; però això no vol dir que la nostra història comenci en aquesta data, molt segur i ho han reconegut historiadors, el nom de La Cirera, tindria origen àrab, per l’assentament de població en aquesta vall del Corb, i podria haver esdevingut un lloc de guaita, i de pas.
Al llarg dels segles després, trobem presència continuada a La Cirera, als fogatges del segle XV o, posteriorment amb molts veïns de l’època, que deixen registrat el nom del seu lloc d’origen i els trobem en actes de sagraments d’arreu.

Al costat d’aquest veinatge, hi ha hagut una lluita continuada, envers un clima i un terreny que no sempre han estat fàcils, abans amb la vinya on encara queden, a algunes cases, els cubs i elements propis, o el cereal que veiem ara als camps que envolten el poble.
Cases que també són vestigis d’aquesta antigüetat, pedres amb anys gravats, i parets que resisteixen el temps, uns materials reaprofitats, i unes parets, de guix i pedra, del propi territori…tot un conjunt tangible i compacte.

I I’església a l’entrada del poble, d’una austeritat, però a la vegada amb l’encant de les parets, aixecades amb esforç i l’empenta dels propis veïns, petjada què hi trobem amb la varietat d’èpoques…i a, l’interior, la nostra Santa Maria de La Cirera, una advocació pròpia què ens apropa, i dóna força davant els reptes de la vida del poble.
Un ambient, un territori i unes cases, amb una vida singular pròpia, que alguns veins encara recorden, tot fent conversa després del sopar, tots plegats, en una raconada del Carrer Major : els més grans amb la conversa, els més joves amb el joc, i tots plegats fent poble…

Amb unes vistes sobre la vall del Corb, on podem veure Llorac, el seu campanar i el castell, al fons Albió, i el pas entre turonets del Corb cap a Vallfogona…un paissatge esglaonat de camps, bosc, marges amb arbres, i un cereal què dibuxa tots el colors : des de el verd esclatant després de la sembra, als daurats que marquen propera la sega…
I tot això en un poble què ha mantingut aquesta vinculació, famílies què conserven la casa i aprofiten les festes per a donar-hi vida novament, uns joves què no hi han viscut però coneixen i aprecien l’entorn i el que representa, nous veïns que s’han incorporat, i que també valoren aquest indret tant singular.

Deixo per al final quelcom que hem sembla prou important, i és determinar el quelcom que pot representar totes aquestes singularitats, allò que ha perviscut al llarg dels anys, i es manté; potser aquella imatge gràfica que ens podria consensuar i sintetitzar el que representa, i això podria ser la font i/o els safareitjos…
L’aigua ha estat, i és, font de vida; la majoria d’assentaments humans ho han estat al costat, o propers, als rius, les fonts i els pous…perquè és l’únic element què genera vida.

L’aigua, per alimentar el bestiar, per regar els horts, per a cuinar, per netejar i fer la bugada… un element què durant moltes generacions s’ha anat a cercar a la font (i a fer-hi la bugada amb els safareitjos què encara es perceben, un espai també de relació i sociabilització, i de trobada…
L’aigua què encara, avui en dia, i amb una sequera molt persistent, continua sortint de la terra, com un regal i un exemple de superació que, malgrat tots els entrebancs, ajuda les collites i els productes de l’horta a continuar donant-nos tot allò que la natura ens ofereix.

La imatge de l’aigua, sortint amb força, és la mateixa què,  50 anys enrera, els propis veïns varen identificar i gravar sobre la pedra, a la font del costat de l’església, juntament amb el nom de La Cirera i què podria ser una millor representació…