Han passat dos mesos de la visita pastoral de l’Arquebisbe Joan, al terme de Llorac, i a l’església de Santa Maria de La Cirera, fet que hem d’agrair per la seva implicació en la vida ordinària dels fidels, i per el desplaçament i acompanyament.
Les esglésies rurals com la de La Cirera, tancades quasi de forma permanent, llevat de les dues festes patronal són el reflex d’una situació demogràfica què, a partir dels anys 60, va minvant la seva població, per la millora de condicions de vida a Santa Coloma de Queralt, i per l’edat de la majoria dels seus habitants.

Però a La Cirera hi continua havent vida : un cementiri parroquial actiu, nous veïns que han comprat o llogat alguna de les cases o, senzillament, visitants que s’acosten a veure aquest indret, fora de la ruta habitual cap a Vallfogona o Guimerà…
Al llarg d’aquesta dotzena d’anys en que hi passem els estius i alguns caps de setmana, no recordo cap reunió veïnal per tractar de l’església : ni com a element patrimonial amb necessitats de manteniment, ni com a edifici representatiu de la devoció de generacions d’un poble a l’advocació pròpia de Santa Maria.

Quan s’anava acostant la data en que s’havia de produir aquesta visita, tampoc va ajudar la indefinició, ni el calendari, ni el programa de la seva visita; va ser, inclús, el dilluns mateix de la seva visita en que vaig contactar amb el Secretari de l’Arquebisbat a Tarragona per confirmar aquesta visita ja que, alguns dels veïns tenien altres obligacions i no podien estar tot el matí pendent; també vaig proposar de veure’ns entre els veïns una estona abans, per a concretar alguns dels temes més prioritaris a comentar-li, sense definir uns punts concrets.He percebut què de les esglésies que va visitar aquell dia, vàrem ser una dotzena de fidels, veïns de l’indret, i se li va fer entrega del dibuix d’una imatge de Santa Maria de La Cirera, una advocació pròpia i estimada.  (Reproduim la fotografia de la trobada).

Després de la trobada, res s’ha mogut, ni ha servit per a engrescar, fer propostes o parlar-ne; ans al contrari, al cap de pocs dies es va posar a la paret lateral de l’església una canonada de fils elèctrics, i una més que possible caixa encastrada on es recollirien, reflex de la poca sensibilitat de constructors i operaris, envers edificis què, malgrat esser declarats com a “Bens Culturals”, no tenen cap mena de protecció efectiva…

Com a edifici se li va comentar que hi ha unes humitats que estant desmillorant molt el seu manteniment, i una imatge de Santa Maria que requeriria d’una restauració acurada, i que per ser una advocació pròpia, no hi ha altres imatges semblants...i tornem al silenci : cap comentari des del Bisbat, cap reunió de coordinació amb Santa Coloma, o la visita d’algun representant de la UPA, ni res que faci pensar que hi ha quelcom que s’ha mogut. Tristement el final de les esglésies rurals, es aquest : la indiferència, el desànim i arribar a mantenir-ho el temps que es pugui…