Telers que podies veure, sentir i treballar a molts portals del Sabadell dels anys 40-50…

Monument al sastre a la Ronda Zamenhof de Sabadell…

Tota la meva família van viure del tèxtil, pares, tiets, avis…un món que he viscut de petit, i jove, pel Sabadell on vaig nèixer. Carrers què, tenien aquella olor pròpia de la llana o del teixit, que es percebia per arreu, i el soroll llunyà dels telers a cada cantonada i, moltes vegades, prop del carrer…
Sòn vivències viscudes aqui, i arreu d’una Catalunya, que ha tingut en el tèxtil el segon ADN català, després de la pagesia; un entorn laboral que va generar expressions pròpies, agafant-les del vocabulari de treball, que s’han fet quotidianes, i encara perduren…

Però, el món del textil, va desapareixer, amb una reconversió brutal : les fàbriques van anar tencant, i tot aquell valor afegit recollit de anys d’experiència, es va quedar sense aprofitar…; les illes de naus d’aquella Sabadell es van anar convertint en sucoses promocions inmobiliaries i, només en resta alguna xemeneia aïllada, què és resisteix a desaparèixer, però que no la representa.
Vaig tenir ocasió de conèixer a en Feliu Sabés, un apassionat i coneixedor d’aquest món, també d’aquelles “Agrupacions Professionals Narcis Giralt” primer amb seu a l’Escola Industrial amb formacions pràctiques i amb inquietuts : gent que va fer que la nostra ciutat tingués una reputació de bon treball i bona producció tèxtil; també del meu tiet Enric, amb qui, encara, tenim converses del ahir d’aquest Sabadell ara globalitzat, en l’àmbit de la maquinària per aquest sector tèxtil.

Dels meus primers treballs, recordo el rentador de llanes, que hi havia als baixos de la fabrica Marcet (avui seu de la Policia Municipal), de l’empresa “Samil”, on hi vaig treballar els primers anys dels meus inicis laborals; eren empreses i espais de treball, sense cap concessió més enllà del treball monóton, des de la llana que arribava embalada de l’esquilada (de molts indrets), treient-hi les primeres restes de palla, i bruticia, i cap a unes banyeres per on es netejava, després s’asecava i cap a le secció de carda… un procés que hem semblava màgic però, en aquests primers passos, ja es perfilava una fibra suau, i encara restava molt a treballar…
D’aquelles experiéncies laborals, m’han quedat noms com Esparza, Navarro, Quesada, Chuecos…encarregats de les diferents seccions, gent sencilla, però autèntica, treballadora i amb ganes de portar el setmanal a casa, i gaudir de la família, d’allo poquet que la postguerra permetria somiar.

Les fàbriques del tèxtil eren espais industrials vius, per treballar i conviure, amb la pols i la bruticia que genera el propi producte en els diferents processos, i on s’hi anava veient la transformació progressiva del producte fins a l’acabat del teixit i de la seva comercialització. Però al voltant del tèxtil hi havia un seguit de tallers mecànics de maquinaria pròpia del sector, de peces de recanvi, de recaders…
Dins de cada empresa gent dedicada a cada un dels menesters, els obrers, els encarregats i, a l’oficina, els viatjants, els “teòrics”, els comptables i les secretaries…un munt de treballs especialitzats cadacun amb la seva pròpia experiència i saber fer.

Però, cal fer un esment dels viatjants, comercials que feien les rutes per diferents províncies d’Espanya, durant setmanes i/o mesos, gestionant amb els clients les compres del nou mostrari o, presentant-lo amb les millores i modes respecte de temporades anteriors; també, cercant nous clients i fent promoció d’un producte català de qualitat apreciat arreu d’on anaven…; una estada lluny, i un sacrifici familiar, en una època de carreteres poc transitades i amb amb poc menteniment però què, aquests professionals, hi arribaven amb aquestes limitacions. Recorreguts agraïts per els clients habituals que ja esperaven la visita…també sastres, modistes, majoristes, tendes de roba al detall, o de roba per al treball.

Parlar dels sastres és quelcom comú, fa uns 50 anys, amb un treball personal, professional i d’assessorament, que va quedar esborrat amb la fabricació industrial i estandaritzada dels vestits i de les peces de roba; un ofici on calien unes habilitats de càlcul, de destresa, de moda, de patronatge… al igual que les modistes amb la roba de dona. Una tendències i modermitat que han acabat amb aquestes professions del treball a mida…
Aquest valor afegit aportat per tot el sector, mereix donar.li aquesta visibilitat i agraiment, i també un racó en la nostra història io en els nostres espais d’història local…