La primera vegada que vaig creuar el limit de les dues provincies (Tarragona i Lleida per la TV-2242 i/o LV-224 , segons el tram), et trobes que la carretera es redueix a la meitat, en plena zona de camp. Podria haver estat a la sortida d’un poble, a l’encreuament amb una altra carretera de més trafic, quelcom que ho justifiqués, però no, es al mig del camp, com es veu a les fotografies d’aquesta entrada.

Tres qüestions s’hem plantegen : si les dues carreteres són veïnals, haurien de tenir unes característiques semblants, fins i tot haurien d’haver-se pactat el lloc de finalizació de cada una, de la senyalització viària o del kilometratge…; i la tercera qüestió, és plantejar quines expectatives van determinar que, una carretera, fos el doble d’ample, una vegada superat el limit territorial… . A cop d’ull podem veure que, Lleida, va optar per una calçada doble, amb senyalització al mig i devia valorar què, aquesta carretera, malgrat que no fos una ruta principal, podia ajudar als veïns a millorar els seus desplaçaments, posiblement a Santa Coloma, o a algun altra indret que se’ns escapa a l’imaginació.

En canvi, Tarragona, deuria valorar aquest tram de carretera, com un lloc de comunicació interprovincial, però sense que destaqués especialment, o unes expectatives a mig termini…
Moltes vegades deixem, o burocratitzem, paràmetres sencills o que es donen per descomptats, i queden “absurdidads” com a mostra, i que ho veurem molts d’anys…