Just quan l’any 1968 vaig acabar els meus estudis del Batxillerat Elemental, a l’Escola Pia de Sabadell on hi havia cursat la major part dels meus estudis, vaig continuar la meva formació a l’Escola de Comerç de Sabadell, a partir del darrer trimestre del mateix any.; una escola ubicada en un edifici, ple d’història, que s’havia reconvertit per a aquesta funció acadèmica i on hi cursariem les titulacions de Peritatge Mercantil i desprès Professorat Mercantil, amb tres anys de durada, cada un d’ells; aquest edifici té a la planta primera una gran sala, on hi feiem, de vegades, els exàmens, les assemblees d’alumnes, o altres actes d’interès ciutadá, i ara, tot l’edifici, és la seu de l’”Orquestra Sinfònica del Vallès”, on hi fa els seus assajos.
En el primer curs, amb 15 anys, ja vam coincidir amb la Concepció, i amb altres tres companyes més què, com a pioneres, havien entrat en aquests estudis (majoritariament de nois i joves,) i vam compartir els sis cursos formatius.

Uns estudis què, professionalment, habilitaven per a entrar en l’oficina d’empreses, en entitats financeres… amb els coneixements bàsics per entendre la comptabilitat, els estats financers, i assolir la responsabilitat de gestió en aquest àmbit; i que hi vàrem començar amb ànims; però, al segon curs, hi va haver una vaga d’estudiants (d’uns vuit mesos de durada) a nivell de la nostra Escola però, també d’altres escoles semblants de tot el país, en defensa de la continuïtat dels estudis mercantils : quasi tot un curs perdut, en hores de clase i coneixements no rebuts… Al final, es va resoldre amb unes notes prou generoses, respecte d’un temari no treballat.
Però un grupet d’alumnes, alguns procedents de l’Escola Pia (Llobet, Santamans…) i d’altres que ja havien fet colla (Concepció, Jacint, Purificación, Artola…) vàrem mantenir unes trobades setmanals als Salesians de Sabadell (prop de les cases de Cal Garcia) i, minimament continuavem aquest vincle, tot fent la xerrada, alguna formació, i distreuren’s de quelcom que desconeixiem fins llavors, com era el tema de les vagues i la seva motivació, en uns moments en plena etapa franquista (1969).

Una bona part dels companys es van incorporar a la “Caixa d’Estalvis de Sabadell”, alguns al “Banc de Sabadell”, i jo al “Banco Exterior de Espanya” a Sabadell; una altra part d’alumnes provenia d’altres indrets de Catalunya ja què, a Sabadell, hi havia l’unica “Escola” fora de la de Barcelona (venien d’Igualada, Manresa…), i altres van deixar els estudis per aquests mesos d’inactivitat a l’Escola. compaginar els estudis i el treball, i deixava poc temps per a activitats més relaxades.
Recordo què els horaris als primers cursos anaven de les 16,00 a les 21,00 de dilluns a divendres per la tarda (algun curs crec que hi anavem el dissabte a la tarda), i el matí en el meu cas treballava de 8,00 a 15,00 hores, amb una horeta justa per dinar i, els dissabtes al matí, també s’anava a treballar.

Amb aquest horari tant atepeït, les hores d’estudi i preparar deures o revisar els apunts, poc temps hi havia per compactar el grup i haver sortit com una promoció (al igual que molts altres estudis) tenint en compte el periode de l’any de la vaga, on també el nombre d’alumnes es va reduir.
Aquesta primera coincidència amb la Concepció va ser fugaç en els anys del Peritatge, però amb els anys de Professorat va anar creixent en trobades, grupets d’amics, en treballs conjunts, o comentant les clases…; aquests anys de Professorat van ser relativament fluixos ja què, al ser el darrer curs en que s’oferia aquesta titulació, la majoria de professors i recursos es van adreçar a la Diplomatura d’Empresarials, que s’implementava al mateix temps.

Alguna cosa deuria passar en aquest curs perquè hi hagués un apropament, i unes ganes d’estar i de compartir moments, que es van traduir en alguna sortida en cotxe, alguna obra de teatre, o potser l’escapada a Barcelona per a veure la cabalcada de Reis del 1974, una malifeta innocent, ara ha fet cinquanta anys, i moltes hores dedicades…
Sóc conscient de què, aquesta habitualitat de veuren’s durant sis anys seguits, es va trencar a l’acabament del curs, i penso que no vaig/vàrem preveure a nivell de grup una continuïtat, ni tampoc haviem comentat que fariem el proper curs…; el cert és que a principis de l’any següent (1975) vaig anar al servei militar (primer al Cir de Saragossa i després a Sabiñanigo) i al retornar l’any 1976, hem quedava encara per fer la tesi final de Professorat i, la possible vinculació o entrar en altres estudis sense un grup conegut tampoc hem seduia…

Al mes de setembre d’aquell any, vaig veure a la Concepció a distància; ja no portava aquella cua de cabell; a la sortida en Josep Armengol que li he d’agrair el seu suport hem va invitar a prendre algo, i al retornar ja no hi era i, tots. encetavem un nou periode de la nostra vida…

Estant al servei militar, es va morir el General Franco i, amb ell, tot un periode que ens havia acompanyat durant aquesta primera etapa de la nostra vida : en aquells moments s’obria una societat on tots hi estavem il.lussionats, on ningu ens demanava d’on erem o el que pensavem, i coincidiem tots amb la voluntat de trobar noves llibertats i crear un futur diferent; aquest entusiasme generalitzat hem va portar a treballar a l’empresa “Interroll España”, primer de tardes, i al 1977, vaig demanar una excedència per treballar tot el dia, però les meves limitacions, la manca de pràctica, i la manca d’una gerència varen fer fracasar el meu treball, i a finals de 1977 vaig haver de retornar al Banc, amb una sensació de frustació, que hem va durar uns bons anys.
Aquests van ser els anys del casament amb la Pepita, el naixement del Feliu, el d’entitats com la Jove Cambra i Unió Democratica, molt actives en moments de canvi…; no tenia cap vinculació amb antics companys de l’Escola de Comerç, llevat d’en Joan Llobet que si coneixia, continuava vivint a Sabadell, i alguna vegada ens veiem.