L’adopció d’una Taxa Comarcal, per al tractament dels residus locals (com en alguns municipis del Vallès Occidental) intenta, mitjançant una penalització econòmica, traslladar el cost del tractament d’aquestes deixalles domèstiques, al contribuent.
Malgrat què, aquestes normatives, ens arriben de la Unió Europea, no hem estat eficaços en el moment de que les administracions hagin fet una crida valenta envers la disminució d’aquests residus, i garantir que se’n farà un reciclatge i reaprofitament viables.

També els mitjans s’han fet ressò de la manca de reaprofitament dels envasos, ja que no hi ha una industria que els pugui aprofitar/reutilitzar per fer-ne altres utilitzacions i/o materials, capaços de retornar al mercat en noves formes i, aquests residus, continuen el seu periple sense solució…
Fer recaure en el consumidor aquesta taxa, és una solució fàcil, per no exigir (als productors d’aquests envasos), iniciatives i recerques que no contaminin més el nostre medi; no posem anar al supermercat, i comprar un refresc, una ampolla d’aigua, o d’altres conserves… generant uns residus d’envàs obligatoris què, moltes vegades, el client no acceptaria però no hi ha altra forma de fer-ho.

Per tant, crec que continuarem veient els nostres containers plens de deixalles i, potser, des d’uns despatxos de la Unió Europea pensaran que han solucionat el problema…