Ballant sardanes, una de les seves aficions preferides…

Hauran de passar més de vint anys, i una part de la nostra vida, perquè un esporàdic sopar d’exalumnes hem retrobi novament amb la Concepció, i amb altres companys.
Va coincidir, en aquelles dates, la mort recent de la seva mare, moments difícils, i que van propiciar que mantinguéssim algunes converses telefòniques; més endavant, trobades alguna tarda, a Barcelona, on jo treballava, i on es va anant forjant una coneixença que va créixer quasi sense adonar-nos-en i, en un moment donat, va propiciar un salt qualitatiu important, al deixar de banda els nostres matrimonis, i afrontar una vida en comú, amb els mínims recursos, però amb la fermesa del que volíem fer.

D’un pas esbojarrat, momentani, va sorgir tota una nova vida en comú, una descoberta i un aprenentatge continuat al llarg d’aquests anys.
Han estat anys de dificultat, de angunies, de treballs poc engrescadors, d’aprenentatges mutus i caràcters i pensaments no sempre coincidents, de moments que hem anat sumant amb pas ferm i que ens condueixen a una consolidació en tots els camps i a 25 anys de convivència; una conjunció que ha permès descobrir i descobrir-nos, amb els alt i baixos, diferències de caràcter, i amb tot el bo i les tristeses que la vida va acompanyant.

També professionalment, la Concepció, va deixar el seu treball com a Coordinadora de Cicles Formatius en una reconeguda Acadèmia de Granollers, on hi portava treballant uns vint anys, per a gestionar una cooperativa a Lliçà d’Amunt, tenir un treball propi, que encara ocupa part del seu temps.
La seva forma d’ensenyar, la vocació que hi posa, el tracte proper, i la coneixença de tants anys de treball amb joves i petits fa què, molts dels alumnes que arriben a l’acadèmia moltes vegades desanimats i sense una orientació, suport i acompanyament, assoleixin els seus objectius, i puguin emprendre i continuar la seva formació.

D’altres els alumnes més antics, de la seva etapa a Granollers, encara la saluden per al carrer, i agraeixen la seva dedicació : avui son pares, i tenen ocupacions que els han permès desenvolupar-se personalment i professionalment.
I gaudir també del nostre refugi de l’indret de La Cirera, on hi hem creat un espai de tranquil·litat, prop de la natura, per distreure’ns amb allò tant senzill, com la passejada, la conversa amb la veïna, o la lectura sense preses. al sol de la tarda; aquests anys també ens han permès descobrir i gaudir dels racons de la nostra terra, amb aquesta varietat de paisatges, costums i formes de fer i que. encara si podem, ens hi dediquem a recórrer i visitar.

Amb el Jordi, la Nuria, el Feliu, i els nets, acompassem el pas dels anys a un ritme més pausat, a la llar de Lliçà d’Amunt. Són i han estat anys de treball laboral amb dedicació : d’aquelles primeries, als anys finals del franquisme, a conviure amb una societat què, potser, ha anat fins hi tot massa de pressa, d’un país i una societat que no es la que era, però en la qual n’hem estat part de la mateixa, al igual que ara ho son les noves generacions.

Per molts anys…