Moltes de les mirades es van adreçar cap al campanar, sense la campana, sostreta fa dies…

Quan s’apropa l’hora de començament de l’Aplec, la gent, per el camí que ve del poble, d’altres caminant a la mateixa carretera (en el tram no realitzat) i/o, els que venim de més lluny, amb cotxe, ens anem aplegant en aquest bonic indret al costat de la carretera de La Llacuna; una trobada que ha esdevingut una tradició de començaments de l’estiu i l’ esperem com un inici, no formal, de les diferents festivitats i actes de la temporada estiuenca.
És també, per a molts, un primer retrobament amb veïns i coneguts amb qui potser al llarg de l’any només hem coincidit amb una salutació curta : ara l’Aplec, ens convida després de la misa, a trencar el formalisme de les cadires arrenglerades, i fer espais de trobades i conversa.

L’eucaristia, oficiada per Mossèn Otaba, és l’inici d’aquest i de molts altres aplecs i festes d’arreu; són moments respectuosos de fer recordances, agraiment i esperança de tot el que representa l’acte; abans de cloure la missa, apart del record sentit a en Pere Balcells que enguany coincidia. l’Aplec, amb la festivitat dels Sants Pere i Pau, es van llegir uns goigs nous, versionats per la Fina Malet, membre molt actiu de l’entitat i que, després de ser recitats, vàren rebre el reconeixement dels assistents, amb una ovació sincera, malgrat que l’autora no va poder-hi ser present.
Finalitzada aquesta primera part de la festa, una filera ordenada es va formant per a recollir l’entrepà, la beguda i una pasta; l’informalitat , la salutació i la conversa fan que les cadires perdin l’ordre inicial i esdevinguin grupets animats per a degustar aquest berenar reconfortant; el Ball Pla de Sant Magí, també afageix aquest lligam amb Sant Magí, curosament executat.

El grup d’havaneres “Penjats de l’Ham”, comença encetant la seva actuació amb un seguit de cançons prou conegudes i que, algunes, són acompanyades amb la veu dels assistents; una mitja part, per al rom cremat, ens apropa encara més a aquesta música propera que han esdevingut part del nostre tarannà musical.
La cloenda de l’Aplec, la darrera cançó de “El meu avi” esdevè, amb la caiguda del sol, un record viscut d’una tarda, i d’un aplec, què cada any ens hi convida i, no cal dir que, si la salut ens acompanya ens hi retrobarem a la propera edició…

La misa oficiada per Mossèn Otaba…

L’interior de la Capelleta, i a sota la façana principal…

Una imatge general de l’Aplec…

El final de l’Aplec, amb els últims raigs de sol…