L248,,- “XV Aplec de Montargull” : a mig camí… 25-06-2024

Abans d’anar, el dijous passat, als actes de Montargull, repassava el meu correu electrònic i en vaig localitzar un de l’any 2015, en que la Fina hem comentava que ja s’havien presentat els Estatuts de l’entitat de Veïns i Amics de Montargull (AVIAM) i, segurament, deuria ser la primera vegada que hi vaig participar; anys més tard, al juliol del 2020 m’incorporo a la Junta, amb en Joan i l’Anna, la Fina, la Núria… i han estat ells, com a més propers al territori, els que han fet el seguiment de la tramitació, de que avui sigui una realitat, i el reconeixement a les hores de dedicació.
Faig aquesta prèvia perquè, hem va permetre una certa proximitat amb tot el procés de rehabilitació de l’església i, ara amb el mirador, encara treballant-hi, ja podem veure com quedarà.

Per tant el meu agraïment, primer, a totes les persones que han(em) descobert a Montargull quelcom d’irrenunciable, antics veïns, gent del territori i del terme de Llorac, de fe amb el Sant, i d’un espai on la natura s’expressa, malgrat les continues agressions a l’entorn, però que cada any s’entesta a tornar a donar vida, als cereals, a les plantes o a l’horta.
Un reconeixement que està en l’ànim de tots de plantar un arbre, o un símbol viu, que recordi el treball de tot un poble i de moltes generacions, des de l’any 1078 en que es té constància de la presència de famílies arrelades a aquest entorn.

L’església es fa petita per la missa de Mossèn Otaba : uns la podrem seguir des de la porta i, d’altres, als bancs i cadires què, ordenadament, acullen a la prop d’una setantena d’assistents totals; crec que l’Aplec hauria de retornar a la missa a l’aire lliure deixant l’església, oberta, per al recolliment i visita, especialment per un espai on, les limitacions de mobilitat d’una part dels assistents, no han estat contemplades (carrer d’accés, esglaons de baixada a l’interior de l’església, accés al mirador, suposats esglaons, manca d’il·luminació interior..).
Després de la missa, un pa amb oli i sucre (o amb vi), aplega als assistents a una conversa animada, ja amb un airet agradable, i amb uns balls folk animats per un jovent que també retroba aquest espai, com un element més de la nostra cultura i de la nostra història.

Però no voldria acabar aquesta entrada sense argumentar, el nom de la mateixa : “A mig camí”: penso que els tècnics que hi han intervingut en la reforma ho han desenvolupat com una feina més i no han percebut que parlem de sentiments i d’una història anònima de la que, cada pedra, ens podria parlar de patiment, de treball diari i d’hiverns, de viure sense comoditats i de treballar una terra difícil, construint bancals i cases amb materials molt propers, reutilitzant-ne d’altres…
Per tant, ara ens toca a la gent de bona voluntat, i/o arrelada a l’entorn, o amant de la natura i d’aquest espai únic que encara hi ha, de refer i consolidar una entitat potent i representativa, amb els propietaris i/o hereus del territori de Montargull, per retornar a l’entorn del conjunt, aquella coherència retrobar la filera de lliris d’en Oranies, de netejar l’espai del cementiri vell, i de fer que el conjunt sigui també el testimoni de la vida quotidiana que s’hi ha viscut.

Veure els camps avui, segats, amb aquestes línies pentinades de la palla, i amb els tractors i maquinàries modernes, no ens pot fer oblidar el que hem estat.
I una reflexió final : preveure la restauració de l’església de forma aïllada a les restes annexes, ha fet perdre molta coherència al conjunt : la majoria d’autors que han estudiat aquest tipus de construcció, han considerat que les esglésies (sense una distribució religiosa dels espais) són resultat de la utilització d’espais, cases fortes o cases principals, per a us religiós i, per tant, podria donar-se la hipòtesi de que l’església fos posterior a l’edifici principal, i no haver tingut present, tot el conjunt, con un espai interrelacionat…