Ahir, la periodista Susana Quadrado, publicava a “La Vanguardia” la seva col.laboració amb el titol de “Las abuelas esclavas”, en referència a les avies, i avis actuals, que es veuen implicats en l’ajuda als fills, i nets, tant dedicant-hi temps, con en ajuts econòmics, amb motiu del “Dia Internacional de les Persones Grans”.
Segurament, la jubilació laboral, és un moment esperat que permet tenir uns anys més relaxats, no tenir obligacions de treball, compatir les tasques domèstiques i gaudir de la vida, amb les limitacions pròpies de l’edat i, del desgast físic d’uns anys, que han aguantant un ritme de vida canviant, unes obligacions laborals o en les tasques de casa, la pressió d’un consumisme agresiu i, ara, les malifetes tecnològiques a caixers i mobils amb estafes on, no sempre, hi estem amatents.

No hi crec en l’esclavatge dels avis, és una satisfacció poder gaudir d’ells : d’una generació que deixa el llistó molt alt, que ha cuida’t pares i avis i, ara, ha de fer el mateix amb fills i nets, sense demanar res; només amb el compromis de qui ho fa amb la serenor i responsabilitat del que ens han ensenyat…
Moltes avies, i avis, que han compaginat també les seves obligacions laborals i de casa, amb les de la familia, tenen ara vida social i amistats, ganes de viatjar i, uns anys, de gaudir-ne… i que amb els seus desplaçaments donen suport, també, a l’economia dels diferents indrets que visiten amb les seves estades, restaurants, i compres.

Per això, aquesta diada, implica molt més : reactiva la memòria dels nostres avis, d’aquells que van intentar estar propers als nets, d’aquells altres què, al costat de la llar de foc, compartien les estones del vespre amb històries;, potser, d’altres, que als anys finals de la seva vida varen quedar arreconats en una cadira del menjador, o d’aquells que no tenien o sentien aquesta vocació més propera o no l’havien viscuda… unes llars on convivien diferents generacions i, totes, hi tenien el seu lloc. Cases, o masies, que eren llocs d’acollida, de visita i de conversa, de mantenir les coneixences familiars, de compartir bons i malts moments, de ser-hi…
Uns avis què, ara, son poc apreciats per la competència del mòbil i, els nets, s’aillen tot cercant un joc, un “youtube” o el comentari dels “influencers”… deixant arreconats, i sense conversa, als avis per interesar-se per ells o per explicar quelcom de les seves vivències, del seu treball o del que li agrada, que també hauria de formar part de la formació dels nostres joves.

Uns avis que, mai, demanaran res, però no tindran un no per als fills, al igual que ho van fer amb els seus pares… una dedicació total que hauria de merèixer el nostre reconeixement i estima. Uns fills que trobaran el plat a taula, amb el menjar que els agrada, després del treball, una conversa i un interés sincer; unes avies, i avis, que comparteixen ara les tasques de la llar perque tot estigui ben possat i ordenat…; uns avis que els trobarem al casal fent una partida, caminant, fent la xerradeta al sol, o conversant amb veïns.
Uns avis, i també pares, segons la nostra edat, que han viscut uns fets que els han marcat emocionalment, d’una guerra civil, llarga i cruenta, d’un impacte gran a la societat del moment, i un patiment que es devia percebre al carrer; avis que haurien anat a combatre, amb poc recursos, i la seva vida pendent a cada segon i unes dures vivències posteriors, tant per l’exili republicà, com per l’estada en camps de concentració o treball, i una difìcil i llarga postguerra, on el patiment els ha fet callar molts d’aquests records.

Uns anys on apart no de poder dir el que els havia passat, han d’haver de lluitar amb una limitació de recursos molt gran, d’una desfeta econòmica que va durar anys, en una Catalunya i Espanya, on es va treballar dur per a garantir la minima subsistència… en uns moments en que, la majoria de comoditats que tenim a casa, no existien.
Aquests avis, o pares, que varen lluitar tant en la nostra vida, alguns d’ells, ara es troben a la residència, un indret on deixen d’estar al seu entorn i, ocasionalment, tenen visites… aquesta pèrdua de convivència familiar, continuada, encara els ailla més…; d’aquests dies ha sortit una informació, on el 80 per cent dels nets desconeixia en que havien treballat els seus avis…

Per contra estem en un moment òptim, a nivell generacional : amb l’esperança de vida, cada vegada, hi ha més besavis, besavies…
Però el futur dels avis, cada vegada té menys recorregut : d’una part, per la manca de la figura del “padri” o “padrina” com a familiar referent, primordial en els Reis, a la Mona del dilluns de Pasqua, i en molts altres moments, per una pèrdua del baptisme religiós, d’altra per l’increment de families monoparentals i altres lligams amb amics, d’altra perque hi ha una movilitat on el treball o altres motius porten als fills a residir en altres paisos, i els nets arrelen amb la cultura d’aquest nou indret, i els avis els veuen amb molta menys freqüencia i, també les famílies, amb avis o pares separats, que incrementa el nombre d’aquests, o la competència del mòbil….

Tot un orgull de ser “gran”…