No us ha seduït alguna vegada, agafar l’escala del campanar, i pujar-hi fins dalt ? Jo crec que sí però, aquesta part de l’església no sempre està accessible: a nivell pràctic, tampoc fa falta ja que, les dues campanes, es poden tocar des de baix, amb les cordes que mouen el batall.
Deixeu-me que us exposi deu raonaments, que ens han d’ajudar en aquesta reflexió:

1. La visió del campanar, des d’una certa distància, ens identifica l’indret: moltes vegades no cal conèixer el poble, perquè la imatge de l’església, i el campanar, què sobresurt de la resta d’edificacions ja ens singularitzen l’indret, una imatge què es retalla sobre el paisatge…
2. Pujar dalt el campanar, ens ofereix una visió 360 graus de tot l’entorn, dels seus camps i de les seves cases, per l’alçada, respecte de les construccions veïnes.
3. Al campanar de La Cirera hi han dues campanes què formen part de la pròpia història de l’indret : inscripcions, marques del fonedor, imatges gravades, el nom de les persones que les varen apadrinar, el nom de les mateixes…, també l’arquitectura del campanar, els seus detalls, els jous i contrapesos…
4. Però, aquesta festa, també ens ofereix una oportunitat de tocar les campanes de les esglésies què formen el nostre terme municipal, de forma coordinada i conjunta; també, com a Baixa Segarra, una oportunitat única de reivindicar-nos com una unitat històrica i amb la complicitat de moltes esglésies, de la Conca de Barberà, què s’han inscrit en aquest toc conjunt.
5. Una reivindicació què també hauríem de fer nostra, després de la visita de l’Arquebisbe fa un any; l’edifici reclama una mirada de futur, per a preparar un pla de recuperació i eliminació de les humitats, què van envaint tot l’espai interior i, potser, un bon motiu per començar a fer pinya envers aquest objectiu, què cada dia és més evident que cal  treballar-hi.
6. Revisar, conservar i permetre que les nostres campanes, amb els seus tocs, formin part de les nostres festes majors.
7. Hem de transmetre al nostre jovent, el coneixement i la responsabilitat de tocar les campanes, de forma rotativa i/o complementària entre els mateixos, implicant i afavorint aquesta tasca; en alguns indrets, com a Moià, ha estat el jovent qui esta materialitzant la recuperació d’aquests tocs i la rehabilitació del campanar.
8. Els tocs manuals, són elements què han estat reconeguts, per la UNESCO, com a bé immaterial de la humanitat l’any 2022 i, el compromís de reconèixer aquest valor, recercant i/o recuperant els tocs singulars què ens són propis.
9. Avui en dia hi ha un moviment de recuperació dels tocs manuals, molt normalitzats per els “electromalls” què, de forma automàtica i programada ens ofereixen una sèrie de tocs molt genèrics, res a veure amb els diferents tocs locals què conviuen encara a diferents indrets.
10. I, per últim, i potser el més important : les campanes haurien de continuar essent el sistema d’alerta i crida més eficient; davant les senyals als mòbils, el so de les campanes, i els seus tocs, poden fer crides respecte d’un territori molt concret, és un avis sonor què arriba a tothom què es trobi dins de l’indret. En tot cas hauran de ser les administracions qui valorin i articulin aquesta possibilitat complementària a les altres; el toc de campana és un avís a nivell local molt delimitat, que no és possible a nivell d’alertes al mòbil.