La carrossa del carter reial, a la Cavalcada de Santa Perpètua de Mogoda 2025…

Ara les relacions familiars s’han modificat : d’una part, hem deixat la felicitació escrita per un wap, amb l’acompanyament d’alguna imatge o dibuix, com si en fessim una competició però que, per alguns instants ens connecta i recorda l’amistat amb molta gent, però és molt fugac, ja que al darrere n’arribaran d’altres d’amics, d’empreses, botigues,,,
Oblidades les trobades familiars, amb motiu d’aniversaris i de sants, el contacte personal interfamiliar es dilueix i quan arriba el dia de la retrobada, moltes vegades, la propia desconeixença del que ha succeït en els darrers mesos, les possibles discrepàncies, entre cunyats o altres membres, s’han de dissimular i són, generalment, trobades de compliment.

Malauradament només es mantenen en el temps quan hi ha uns avis, o besavis, que les organitzen i tenen espai suficient per a tots. La mobilitat actual fa què els membres més joves treballin, i resideixin a arreu, participant més de les festes, i cultura, dels llocs d’estada, més que la dels llocs i familia d’origen.
Les esglésies locals, han perdut el sentit de comunitat, de lloc d’aplegar fidels i de compartir els neguits i problemes de l’indret, dels projectes i activitats per fer que aquesta augmenti i estigui més compactada; s’han també deixat al marge aquelles esglésies amb pocs fidels i, aquestes, van tancant per prioritzar esglésies de referència, d’on es passa a dependre.

Semblava què el Sinode i les seves aportacions, i reflexions sinceres, podien ajudar en aquesta tasca però de poc serveixen si només queden en un arxiu…
En aquesta societat nostre hi ha moltes altres rutines : adornar els balcons i façanes amb lluminàries de colors, amb intermitències, com un símbol extern ben diferent del nadal, però que sembla més una competència de veïnat…

Una altra rutina amb el sacrifici, d’hores de cuina, de les mestresses de casa per mantenir la tradició de determinats guisats propis d’aquestes dates, amb una dedicació, no sempre agraïda, per uns menjars que seran degustats amb minuts, res a veure amb les hores de xup xup que han requerit…
També una rutina amb els desitjos : amb la sort, a la recerca d’aquell número de la “Rifa”, o de la “Grossa”, en que hi possem moltes esperances, però que casi mai hi som guanyadors… i, amb els regals, recercant aquell objecte que pugui sorpendre a qui ho regalem, en un món on tenim de tot i força…

Uns llums de nadal que il.luminen els nostres carrers, i que els treballadors dels ajuntaments, s’afanyen a instal.lar en les setmanes prèvies al Nadal, com una rutina més programada any rere any, sense que ningú faci una valoració del seu impacte, a nivell dels objectius que s’han plantejat.
També els nostres pessebres s’estan emplenant de figures de plàstic de poca qualitat, segurament fetes per treballadors que no hi creuen en aquests personatges, i que hi possem com una decoració més que no pas per apropar-nos al missatge del que es, i deixar-nos captovar per els racons i de tot el que si descriu…

O les cavalcades dels Reis Mags que, sempre, comencen amb les motos de la Guardia Urbana, o d’algun cotxe de la Policia Local…obviant l’essència de la festivitat, passant de lllarg de l’església per anar directament a l’Ajuntament, com si fos una capitalització del poder politic, enfront del religiós…

Jesús ve cada any, però que li podem oferir en aquest món insolidari, prepotent, de rics cada vegada més rics, d’una comoditat que ens fa insolidaris, i d’un aillament envoltat d’uns mòbils que ens ofereixen de tot i ens ho porten a casa…