Encara ens continuen impressionant les imatges d’aquell fatídic 29 d’octubre de l’any passat; transcorreguts 100 dies d’aquells fets, les fotografies mostren la magnitud visual dels carrers i pobles afectats, i de tot allò que va arrasar.
Però més enllà d’això, de les picabaralles polítiques, de la manca de lideratge de les administracions per a encarrilar les primeres ajudes amb la desproporció del que havia passat; aquestes vivències, i els efectes de l’aiguat, deixaran petjada en l’imaginari de generacions que ho hauran viscut, patit i, en d’altres que per l’edat, per la feblesa dels recursos, o per inversions fetes en naus, equipaments i/o botigues, pensant en una rendibilitat a mig termini hauran vist truncats molts dels seus projectes vitals i professionals.

En primer lloc, el patiment per les persones que varen perdre la seva vida, lluitant contra allò tant incontrolable com l’aigua i la seva força, i de tot el que arrastra al seu pas, de l’impacte sobre edificacions que estan previstes per a suportar pluges habituals, persones que varen quedar arraconades als baixos d’edificis i garatges, habitatges sense sortides alternatives o accessos a plantes superiors : tragèdies viscudes i, les quals, poques coses podia fer-s’hi, per arribar a elles.
I es quan sorgeix la solidaritat comunitària, aquella que no es demana, i surt d’un mateix per ajudar a l’altre, inclús sense valorar la vida pròpia, perquè tot ha canviat de sentit, i el més important es la vida humana.

Aquestes vivències personals, tenen altres connotacions menys visibles, però si que impacten en el dia a dia de les ciutats que han estat afectades.
D’una part els serveis essencials, i subministraments, que han quedat inundats, trencats en les seves conduccions, carreteres i ponts malmesos que han dificultat l’accés a aquests pobles… i que lentament han recuperat una certa “normalitat”.

Unes estades, i comerços, als locals baixos dels blocs de pisos que no han resistit aquest embat de l’aigua, i han quedat “buidats” per la força de la corrent : records, mobiliari, objectes de valor material o familiar, electrodomèstics, existències, ordinadors… tot allò que permetia a una família, o una botiga, tirar endavant havia quedat en res. La pròpia solidaritat familiar, humana i de poble davant aquest aiguat ha fet que trobessin refugi a casa d’amics, per trobar el respir d’un sostre aliè, que els fes costat, i suport.
Però els dies següents es va veure la seva crua realitat : uns carrers enfangats, plens de cotxes inservibles, unes escoles que es varen convertir en llocs col·lectius d’ajuda, uns comerços arrasats sense poder comprar el més necessari per a la subsistència, uns cotxes no aptes per a la seva reparació i que no permetien traslladar-se d’un indret a l’altra, uns veïns de pisos alts que no podien utilitzar l’ascensor i quedaven aïllats, i unes empreses i llocs de treball que van quedar vulnerables davant la manca d’arribar-hi dels treballadors, la manca de matèries, i l’incapacitat dels subministraments.

I com sempre una resposta de voluntaris per ajudar que es d’admirar, i agrair, que han dedicat hores de treball, del seu esbarjo i vacances, i s’han desplaçat els quilometres que calgués per donar un cop de mà.
100 dies després tinc la impressió de que, potser. no hem aprés tot el que representa aquest impacte en l’economia i en la vida de molts ciutadans.

Cal començar per liderar serenament, pensar en la natura i els seus efectes, en l’edificació descontrolada en terrenys vulnerables, en la previsió d’equipaments que no interfereixin en els recorreguts fluvials, a no reconstruir als mateixos llocs, i amb les mateixes formes…