La imatge que encapçala aquesta entrada, és una mostra de l’impotència, d’aquest voluntari o veí amb un raspall, davant d’un carrer ple de runes, d’objectes i mobiliari fet malbé per l’aigua…

Malauradament tot succeeix a molta velocitat i els mitjans d’informació, obren els seus informatius i/o les seves portades amb noticies d’impacte, com els produïts pels xàfecs de Valencia fa uns mesos que ens van sentir impotents davant unes imatges esgarrifoses.
Més enllà de les càmeres i els mitjans, de les visites institucionals, dels voluntaris què altruistament han ajudat, dels cossos de seguretat i de la Ume, de persones anònimes que s’han organitzat, del no res, per poder atendre les necessitats bàsiques dels qui ho havien perdut tot o, d’aquells, que tot el seu entorn havia desaparegut; a les nits tornaria la imatge de carrers buits, de la soledat, de l’acompanyament a veïns i familiars que ho havien perdut tot, de compartir vivències, i emprendre novament la vida amb tot allò que es podia haver salvat.

En primer lloc, les persone i les families què, en una tarda fatidica, varen perdre éssers estimats, que portaran un dol de per vida, igual dels qui ho varen veure : unes imatges que perduraran en el seu interior.
Dins d’aquesta riuada, els més afectats han estat els baixos dels edificis, locals comercials o habitatges, molts d’ells sense una segona sortida i la força de l’aigua va arrastrar tot el que va trobar mobiliari, ordinadors, existències, instal.lacions, vehicles…

Però, per a moltes persones, aquests baixos també representaven el seu lloc de treball : la botiga, el restaurant, el despatx, la gestoria… uns espais que hauran d’afrontar un reconstrucció i despeses per continuar generant ingresos per viure, i també en naus industrials afectades.
Llevar-se al matí i trobar que el lloc on anaves a treballar ha deixat d’existir, on hi havia un espai ben decorat, amb productes, tot el necesari per funcionar, i amb moltes vivències, ara d’aquells espais resten quatre parets buides : costa molt d’imaginar i a més per on començar.

Encara que es tingués una bona assegurança, d’uns ajuts de l’administració (que mai cubririen el cost del que hi havia), i del suport i escalf dels veïns remontar, i tornar a obrir un negoci, es converteix en quelcom de titànic. Alguns, potser, no s’han vist amb prou empenta : els que estiguessin propers a la jubilació, aquells que no tingressin un relleu generacional, o alguns que els hi suposés una inversió que, a lo millor, no podrien amortitzar.
D’altres, agafan forçes d’on han pogut, netejant els locals, contractant empreses de reforma per a refer instal.lacions i mobiliari on els terminis d’entrega hauran estat més llargs en funció de la demanda; d’altra part la renegociació amb els proveidors, ja que les existències s’haurien perdut, i mantenir la confiança dels mateixos. A part les entitats financeres i altres compromisos i obligacions que s’han d’atendre.

I també mantenir uns clients que han patit la Dana, i quepotser els costará retornar als ritmes de compres d’abans, perque hi ha altres prioritats…
Per tant, tot el nostre suport, i el nostre reconeixement, al valor i la tasca de refer la vida als veïns i llocs afectats, i un agermanament emotiu cap a ells, un territori proper en tots el sentits.

Més enllà d’aquesta situació, el canvi climatics ens ha de fer estar alerta, cal que les administracions i entitats representatives del territori promotors immobiliaris, associacions de comerciants o empresarials… valorin molt el que ha passat, i planificar com minimitzar els seus efectes, i de com hem de mirar la natura amb altres ulls, no especulatius…,