Fa uns mesos vàrem tenir ocasió de viatjar amb l’Ave a Lyon, un recorregut que fèiem per primera vegada; el desplaçament amb aquest mitjà es prou còmode per a observar el paisatge, la resta de viatgers i moure’s dins dels vagons.
Aquest recorregut permet que es tingui temps per tot : per gaudir del paisatge per on passem, més endreçat que quan es va per carretera, i amb una visió diferent; un paisatge que quasi no et dona temps d’assaborir, perquè la velocitat del tren, fa que els pals de la catenària es vagin engolint a tota velocitat i només, quan s’apropa a l’estació, el tren va disminuint la velocitat i s’atura.

És un moment en que, nous viatgers, s’incorporen al nostre vagó, altres han arribat a la seva destinació; gent amb qui potser haurem fet conversa, potser observant el que feien, o com es distreien.
D’aquest paisatge que va passant ràpidament, poques coses en podrem recordar i, si ens fixem en algun element, aquest desapareix a l’instant…; però també aquest espai de temps temporal ens permet gaudir de la tranquil·litat del moment, preveure que farem a l’arribada, gaudir de la nostra vida, potser una retrobada familiar, o l’indret d’oci per a desconnectar, o llegir…

Aquesta reflexió em va fer veure com, moltes vegades, la vida la veiem per la finestra, només fent el que cal, o el que la societat ens demana, emplenant les nostres vides d’agendes, activitats lúdiques, de compromisos, i deixant passar la vida…la nostra vida.
Gaudim de cada moment de la vida, però també de la nostra vida, d’aquesta que cada dia es un regal constant.

Penso que hem d’aprendre d’aquesta pandèmia, d’aquesta aturada de mesos, on fins hi tot el planeta es va haver de parar, i moltes persones varen patir, i morir; moltes vàrem descobrir veïns propers, converses amb familiars, temps per a les nostres aficions i espai per conèixer-nos …
Visquem intensament, el que ens agrada, el que ens importa i el que ens omple, al costat de la gent que ens aporta…