L’augment del nombre d’establiments franquiciats ha anat augmentant, progressivament, al centre de les nostres ciutats i poblacions, en detriment del comerç més tradicional (i/o familiar) que va minvant per raons conegudes.
Aquest tipus d’establiments, que tenen una estètica, uns productes, i unes estratègies comercials ben definides, no sempre els identifiquem, encara que els podrem veure, en altres poblacions, i amb les mateixes característiques.
Volia recollir, en aquesta entrada, algun dels trets que aporta aquest tipus de comerç :

a) Venen productes/models de la marca que, aquesta, facilita als franquiciats per al seu abastiment, i la possibilitat de reposar els models més venuts; el comerç tradicional té uns recursos més minvats i, ha de ser l’experiència del propietari i el coneixement dels seus clients, que ha d’encertar les compres, amb l’alt risc que suposa de no poder vendre certs estucatges.
b) Tenen un suport publicitari molt important, fruit de la xarxa de botigues que tenen, estant atents als moments oportuns per a fer els llançaments publicitaris; el comerç tradicional no arriba a fer crida de compradors d’altres indrets i, les campanyes de promoció. acostumen a ser minses, amb poca agressivitat comercial; en aquest sentit les Associacions de Comerciants locals hauríem de tenir un rol molt més actiu en potenciar el sentit de pertinença, i reforç, d’aquesta activitat econòmica.
c) Només cerca una rendibilitat econòmica; el comerç tradicional aguanta per un sentit de pertinença i d’arrelament.
d) El comerç franquiciat no s’implica a nivell ciutadà en aportacions a activitats culturals, cíviques o festives del lloc on esta, moltes vegades, perquè aquestes autoritzacions depenen de persones que no coneixen la població, ni les festivitats locals o esdeveniments propis. El comerç tradicional es molt més sensible, participa en anuncis als programes, o en aportacions a aquestes activitats per donar-hi suport.
e) No tenen una política laboral pensada en els treballadors i tenen un nivell molt alt de rotació del personal; en el comerç tradicional, l’atenció al client i el coneixement del producte són valors que prevalen.
f) Les franquícies tenen el suport i acompanyament, dels equips que el franquiciador posa a la seva disposició per anar valorant els ritmes de creixement i rendibilitat ja que aquesta, es nodreix del percentatge sobre la seva activitat; el comerç tradicional no té assessoraments o, algú a qui pugui consultar dubtes d’una forma independent i professional i aquest factor recau sobre el propi titular.
g) El comerç franquiciat té potencial d’oferir productes o serveis d’una amplia gama i varietat perjudicant al comerç tradicional, moltes vegades, més específic però amb més especialització.
h) La implantació d’una botiga franquiciada requereix d’un estudi previ, tant del mercat potencial com de la ubicació tot aprofitant l’experiència del franquiciador; moltes vegades, el comerç tradicional, no fa aquest estudi previ i pot tenir efectes importants en el seu desenvolupament.

El resum seria :

• El comerç franquiciat arriba, i se’n va, quan la rendibilitat ho aconsella.
• Una població sense un comerç arrelat, perd la seva capacitat de donar servei als ciutadans residents i, aquests ,van a cercar les seves compres a altres indrets.
• El “comerç crida a comerç” : cal fer pinya perquè hi hagi una màxima varietat d’establiments, i una venda creuada creixent.
• Cal replantejar el rol de les “Associacions Locals de Comerciants”, davant d’un client que pot anar, a altres poblacions, a cercar les seves compres, i d’uns objectius de reforçament i seguiment dels propis establiments, per part d’aquestes entitats
• No es tant un problema de subvencions, com d’engrescament sectorial per defensar unes activitats productives, que donen dinamisme a la vida local, i creen llocs de treball estables…