Els simbols de Núria : la creu, l’olla i la campana…

La Vall de Nuria, és un indret envoltat de muntanyes, un lloc on les llegendes, i les històries, han deixat un ric llegat, al voltant de la Verge, de la seva trobada, i de l’estada de Sant Gil.
Les primeres històries de l’indret, ens relaten l’estada de Sant Gil, originari d’Atenes però que, arribant de Nimes (França) on hi havia fundat un monestir, s’instal.la a la Vall uns quatre anys, cercant la pau i la tranquil·litat de la vida ermitana, amb l’oració i la fabricació d’icones i, entre elles, la primitiva imatge de la Verge de Nuria. La tradició diu que, quan va arribar, portava una creu amb ell, va viure en una cova que, ara, porta el seu nom, on hi va posar la imatge de la Verge, que no es l’actual. Part del seu temps el dedicava a conviure amb els pastors que anaven amb els seus remats, compartint amb ells el que tenien, en una olla de coure i, quan el menjar estava preparat, Sant Gil, tocava una campana per avisar-los.

L’any 704, el rei visigot Vitisa-Witiza que lluitava contra l’adoració a les talles i les icones cristianes, va fer fugir a Sant Gil, cap a terres més al sud de la península guardant, i amagant, la imatge de Núria, l’olla que utilitzava per a fer el menjar, la creu present a les seves oracions i la campana amb que cridava als pastors.
Segles després, un pelegrí arribat de Damasc (Síria) de nom Amadeu, guiat per un àngel, va arribar a la Vall de Núria per cercar les relíquies de la Verge; amb molta fe, i amb treball, va bastir una capella a la que hi arribaven molts pelegrins, atrets per trobar senyals de la Verge; es, segons la tradició, que al 1079 quan uns pastors, varen trobar els quatre objectes : la imatge de la Verge, la creu, l’olla i la campana, i ho varen dipositar a la capella que, Amadeu, havia fet anys enrere, ja que els hi va ser impossible de baixar-la fins a l’església de Queralbs, i els residents a Nuria vàrem pensar que era un senyal de que la Verge no volia sortir de la Vall de Núria. (1).

Les coves properes a Núria, i l’entorn, van permetre fer estada als primers pobladors, que eren caçadors, cuidaven els ramats i tenien cura d’una agricultura de supervivència; les restes humanes, d’eines, ceràmica i altres, podrien avalar l’estada durant el Paleolític i el Neolític a Núria. Prop del Salt del Sastre, al camí vell de Queralbs hi havia, en època romana, unes mines de coure. Al segle X, la vall de Ribes era de la casa de Cerdanya; aproximadament l’any 1002, Oliva va renunciar als títols de Compte de Cerdanya i de Besalú, i va ingressar al Monestir de Ripoll, essent abat del mateix l’any 1008. L’abat Oliva va cedir els drets de pastura al Monestir de Sant Joan de les Abadesses, quedant la propietat de la Vall de Núria, en poder d’aquesta darrers.

Resumint la història, trobem que l’any 1087, Guillem Tamon I, de Cerdanya, besnet de l’Abat Oliba autoritza al Monestir de Ripoll a permetre la pastura a “les set valls de Núria”; aquestes dates son coincidents amb dos fets rellevants : la trobada de la imatge de la Verge de Núria, l’any 1079, i la construcció d’un petit hospital (al costat de la capella) per atendre els pelegrins, viatgers que anaven en ruta a França, i pastors dels indrets.
Als segles XIII i XIV, hi havia un, o dos clergues, per atendre la capella i l’hospital; uns terratrèmols els anys 1427 i 28 vàrem malmetre l’hospital i la capella, que varen ser reconstruïts l’any 1449, amb l’ajut de la Reina Maria de Castella (dona d’Alfons el Magnànim): al 1460 la capella es va convertir en un petit santuari, i els veïns, i el rector de Queralbs, varen cuidar del seu manteniment. El 1615 es va construir l’ermita de Sant Gil al mateix lloc on es va trobar la imatge de la Verge; al llarg dels anys el nombre de fidels i devots va anar en augment.

També hi va donar molta empenta l’obra de Frederic Marés “Historia i MIlagros de la Sagrada Imagen de Nuestra Senyora de Núria”, escrita abans de 1666, reimpresa moltes vegades i on, a cada nova edició, incorporava nous miracles.
Modernament, a mitjans del segle XIX, es van construir els nous edificis per allotjar als pelegrins, i el 1883 es va col·locar la primera pedra del nou Santuari, que va ser inaugurat l’any 1911; l’any 1931 es van iniciar les obres de l’actual Hotel Vall de Núria, i un afegitó al mateix que serien els apartaments. L’any 1931 també es important aquest lloc per haver estat escollit, durant tres dies, per la redacció de la ponència definitiva del nou Estatut, que portarà el nom d’ “Estatut de Nuria”, redactat a l’habitació 202 de l’hotel (actual núm. 225) text que va ser referendat el 2 d’agost de 1931 i aprovat per les Corts Espanyoles el dia 9 de setembre de 1932.
Tres anys i mig després la guerra civil també va afectar a Núria, i el rector de la Parròquia va fugir a França portant la imatge de la Verge i altres objectes de valor, per preservar-los de qualsevol crema o destrucció, imatge que va ser restituïda l’any 1941.

Amb ela anys, les instal·lacions de Núria s’han renovat i adaptat al nombrós grup de turistes que hi accedeixen, atrets per la natura, per fer una excursió, per a esquiar a l’hivern, per el Santuari o per fer-hi estada.

La Verge es la patrona del Bisbat de l’Urgell, dels pastors del Pirineu, i patrona de la fertilitat; segons la tradició molt estesa la Verge pot ajudar a vèncer l’esterilitat femenina, si es segueix el ritual de posar el cap sota l’olla de Sant Gil i fer sonar la campana al mateix temps, representant que cada toc és un fill que la Verge s’espera beneeixi a la parella. Es la patrona dels esquiadors catalans.
Fins a l’arribada del Cremallera, l’accés al santuari era sempre a peu, i a l’hivern algunes vegades quedava sense accés per la neu; l’arribada d’un mitjà de transport col·lectiu i còmode, salvant l’alçada del Santuari respecte de Ribes de Freser, l’estació d’inici va suposar la popularització d’anar a Núria, i l’obertura d’aquest espai tot l’any; fins llavors tot l’avituallament, materials, estris per al manteniment, o la construcció de noves instal·lacions es feia a peu o amb animals de carrega, per el camí vell de Queralbs.

Un recorregut ple d’entrebancs, llarg i muntanyós, suportant nevades a l’hivern, i el desgel a la primavera; però els pelegrins i devots de la Verge havien també de fer el mateix camí de tres o quatre hores de pujada, complicat també quan hi havia les primeres nevades. El dia de Sant Pere que es tornava a obrir el Santuari, era difícil trobar el camí en bones condicions, després de tot un hivern. A partir de l’any 1916, el Santuari va començar a obria a l’hivern, per als fidels, però també per els esquiadors, excursionistes i alpinistes, que van començar a sovintejar la Vall; encara que els esportistes de muntanya anaven millor preparats, que els visitants de la Verge, aquests havien de superar els mateixos obstacles del recorregut, per arribar a practicar el seu esport.
Va ser l’any 1917, quan es van plantejar els primers intents de construir un mitjà tren, funicular, o carretera, que superés el desnivell; els bisbes d’Urgell Joan Benlloc. i el seu successor Justí Guitart, van ser molt partidaris d’aquesta solució, per afavorir, i augmentar. el pelegrinatge a Núria; en aquests primers anys de la dècada dels anys 20 del segle passat es va descartar, primer, l’opció de la carretera i després la del funicular, i veient com altres opcions als Alps o a les Rocalloses havien instal·lat trens cremallera.

L’any 1926, el govern d’Espanya va donar llum verda al projecte del tren cremallera, i uns anys després l’empresa responsable del Cremallera de Montserrat, va aconseguir també la de Nuria. Les obres es van començar l’any 1928, on hi treballarien uns 800 obrers i fina a 1000 els mesos d’estiu. El traçat havia de sortejar una pendent important, i al llarg del recorregut, amb ponts, túnels, i parets per ajudar a mantenir lliure la via, en unes condicions molt exigents; l’any 1930 es van instal·lar les vies, i el març del 1931 es va inaugurar oficialment, amb un recorregut de 12,5 kilòmetres, superant un desnivell de 1058 metres, utilitzant un sistema de cremallera de doble dent.
L’any 1935 es va inaugurar l’estació de tren de Ribes Enllaç que va permetre la línia de Barcelona a Puigcerdà, amb el cremallera de Núria.

No cal dir que, Núria, es un dels atractius de natura, més apreciats, en especial per la seva restrictiva limitació d’usuaris, i que el converteix en un lloc ideal, tant per la natura, com per la història i les llegendes que ens han arribat, i formen part de les nostres tradicions…
(1). La imatge actual de la Verge de Núria es d’estil romànic, segurament del segles XII o XIII, i no es coincidiria amb l’època de Sant Gil. Hi ha un llegat de verges trobades al llarg de la nostra geografia, que podrien estar relacionades amb coincidències amb altres indrets : per exemple les de Tura a Olot, Meritxell (Andorra) o del Claustre (Solsona), son d’estil romànic o de transició al gòtic, que podrien haver estat amagades amb l’objectiu de reforçar la fe entre els habitants de pobles veïns, associar-ho a algun miracle, a una senyal divina, i aportar una empenta d’espiritualitat per fomentar la unió dels fidels locals.

Font : Historia de Nuria de “blogs.desnivel.com”
o vegeu també : “historiesterresnostres.blogspot,com/2015/06/santuari-de-nuria.html