Imatge de blocs de ninxols al cementiri…

Les ceremònies d’enterrament, o comiat, són aquells moments en que cal fugir de la voracitat, i ritme, del temps acompanyant als familiars i amistats amb qui ens trobem més vinculats.
Darrerament hi ha una certa tendència a reduir aquest espai de temps, de dol o de transició per la pèrdua i, alguns actes s’estant obviant, per exemple l’estada al tanatori per el tanatori, els actes religiosos, o l’edició dels recordatoris.

Una experiència de les darreres setmanes, amb la pèrdua d’un veí proper, m’ha fet plantejar aquesta entrada : en general, no tenim temps per a la visita, o la xerrada, amb qui ens aporta o volem veure.
A mida que anem entrant amb anys, la coincidència al carrer amb les persones de sempre, es va esvaint, per les dificultats de mobilitat, potser per no estar animats, o mil coses de l’edat que ens fa ser molt més sedentaris i menys propensos a coincidir o sencillament a sortir al carrer.
Aquest aillament no volgut, moltes vegades ens fa perdre aquesta mirada, aquesta trobada o el retrobament, aquest preguntar, o sencillament veuren’s per al carrer, fins que un dia la noticia de la seva defunció ens actualitza la darrera part de la seva vida.

En el cas que estic comentant, vàrem assistir a la ceremònia religiosa a l’esglesia de Sant Julàa, que correspon al barri on residim, i on residia el difunt.
Sobta veure què, en aquests actes, les esglèsies no s’omplenen com abans; hi ha una pèrdua del sentiment religiós, de les formes de fer i del respecte en aquests actes. Vàrem ser els primers a entrar i, observavem, com en els minuts previs, els bancs primers s’anaven omplenant de joves i familiars, que coinciden, s’abracaven i saludaven, com si fos una festa, o un retrobament; vaig inclús pensar que molts d’ells potser feia mesos que no s’havien trobat o parlat.

En un moment determinat, les llums de l’altar es van encendre un simil, potser incorrecte, d’un escenari, i el mossén va travesar per darrera l’altar amb una mirada cap al public, com la d’aquells actors amagats darrera el taló de l’escenari i que cerquen quins espectadors hi ha…
Les ceremònies religioses son molt tancades, amb un formalisme, que no se si ajuda al condol i tranquilització dels afectats, en allò que escapa a la nostra mirada i coneixement, un moment d’incertesa en que cal donar esperança, que es rep, i percep, amb la fermesa de les nostres conviccions.

Perdem la vida corrent, i quan ens agradaria aprofitar-la per dir moltes coses a moltes persones, del nostre voltant, llavors ja no tenim temps…