L’estadística dels canvis, al llarg dels segles, de diferents paràmetres i la seva evidència…

En Tomás un badaloni que sempre ho remarca i l’home del temps de Tv3, per a tots, des de fa molts anys, sorprèn per la seva capacitat didàctica, per una fisonomia coneguda i apreciada que l’envolta d’una suau ironia, sense perjudicar l’importància del tema, i la seva repercussió.
Un relat que argumenta, amb la complicitat del públic, assenyalant diferents paràmetres que en el darrer segle han modificat la nostra forma de fer, per exemple, recordant el que havien viscut els nostres avis, la manca de cotxes, de quan es van fabricar els primers, l’increment demogràfic, els electrodomèstics, el tamany dels nostres pobles i l’urbanisme, el que ocupava un ordinador dels anys 60…

Hi ha hagut una evolució de vertigen; comparant els mapes de població i temperatures per veure com s’ha incrementat, en aquesta darrers 50 anys, triplicant-se la població mundial quan aquesta havia estat equilibrada, per mortalitat i les condicions higièniques. Amb l’aparició de la penicilina, l’impacte mortal d’aquestes malalties es va reduir dràsticament.
Després d’aquesta primera diapositiva, tant contundent, va comentar que ningú coneix el futur però sí que, els científics han calculat escenaris de futur, que generen controversia, però que fa confiança al jovent perquè intueix que la nova generació disposará de tecnologia per revertir l’efecte hivernacle, i evitar aquest increment progressiu de les temperatures : El nostre futur també es el seu.

Estem en una espiral de consum exagerat dels nostres recursos, d’electricitat per fer funcionar els aparells d’aire condicionat creant més aire calent i és una roda on, dificilment, el món es posa d’acord; potser també perquè els més poderosos viuen en espais de luxe sense importar el preu, ni la sostenibilitat del que tenen, o volen.
El futur no és el que hem previst, i cal redreçar els efectes de l’increment progressiu de la temperatura i, especialment, en els països mediterranis que en surten més afectats, tant per la sequera, com per les inundacions recurrents al pais valenciá.

A la pregunta final de si ens podria passar com a València, en Tomás posa com exemple el cas de les riuades de l’any 1962, fet que ara es podria preveure, i alertar a la població, no perquè no passes, sino perquè no hi haguessin morts o desapareguts; a Catalunya, tenim més treballat el tema de les alertes metereològiques, estem més organitzats i som més previsors, moltes vegades lmitant els desplaçaments, i el perjudici que pot ocasionar, però val més avisar a la població, anticipadament, que lamentar victimes mortals.