A la taula de Nadal, les persones ho son tot…

A l’edició, del “Som Granollers”, del 16 d’otubre, hi ha un article de la Rosa Pruna, expresidenta d’Asaja (on hi ha estat 23 anys) què és un bon referent, de la seva coneixença ,de la nostra pagesia i del món ramader : una veu, sempre implicada, en un sector que no ha estat ben tractat des de les nostres administracions però que, cada dia, s’enfronta a nous reptes.

Aquest és un dels grans contrasentits : tenim cuiners que surten a la televisió a programes, on s’elaboren plats sofisticats (amb una varietat d’ingredients que necessitariem tenir a la nostra cuina) conèixer totes les espècies, els productes d’arreu, els sabors i les combinacions i tot sembla molt fàcil. Receptes que inciten a cercar combinacions de productes per gaudir d’experiències culinaries innovadores quan, el menjar, és un dels nostres puntals per a gaudir d’una bona salut.
Una saturació publicitària de menjar preparat, molt franquiciats, amb gustos agradables però que, a mig termini, repercuteixen en la salut del nostre jovent i faciliten, molt poc ,el coneixement dels productes que ens són propis del territori.

També produccions que arriben, als supermercats, en unes condicions de maduració infimes (són recollits encara sense madurar) per facilitar el llarg recorregut fins al consumidor, i unes grans superficies que demanden del mercat productes per satisfer totes les seves botigues, i no sempre poden garantir l’origen d’on venen o la varietat que correspon.
Una cuina catalana, autèntica del guisat i dels plats de festa, que no li hi hem donat suport/recolzament; avui en dia no hi ha cap franquicia, com a tal, que tingui uns restaurants representatius, com ho poden tenir la cuina italiana, o la xinesa, afavorint aquestes l’introducció de cuines exòtiques, de vegades, llunyanes a l’origen que promouen.

Unes formes de cuinar, que les hem vist a casa, recordem les nostres mares i àvies guisant patint i disfrutant per oferir-nos plats exquisits amb l’ajut de tots, unes receptes que han adquirit el secret de generacions en la seva elaboració. En l’epoca del “whatsapp” ningú s’atreveix a fer aquest ritual de cuinar a foc lent i, els nous estris (olles a pressió, cuines d’inducció, fregidores, microones…) ens aboquen a una cuina ràpida.
Cada vegada la cuina com a espai de treball i experimentació es redueix la seva presència, en les noves construccions i, qualsevol excusa, es bona per anar a un restaurant…

Som tant socials que ens hem d’envoltar d’una taula per a gaudir amb els companys del treball, de la conversa o de l’amistat… però també acostumem a fer que, els nostres fills i nets, s’entretinguin amb un mòbil, i no percebin el que mengen, el que ha representat fer-ho o dels ingredients i sabors que hi ha.
Estem perdent la nostra forma de parlar, la llengua catalana recula, potser, semblant al de la cuina : la pèrdua d’una identitat seria irremediable…
L’incorporació de ciutadans d’arreu, comporta que mantinguin les seves formes de cuinar, com a identitat; cada vegada més, a les nostres fruiteries i supermercats, els products alimenticis d’arreu (en fresc o en conserva) van ocupant més espai, fruit també de l’acostament de nous compradors de tot tipus.
Menjar bé comença a l’escola, a les residències de gent gran, educant el gust als més joves i que ,els plats cuinats, tinguin els sabors més propers als de sempre per animar als nostres grans i a tothom, que s’ho mereixen per les hores de dedicació a la cuina, al menjar i a oferir-nos el millor de cada moment.

La publicitat, i la televisió, ens han fet creure que la cuina, és una tasca feixuga, que requereix molt temps de preparació, en relació al que tardem a menjar-ho, de les excelències del menjar preparat i/o procesat, amb uns ingredients, i conservants quimics, que potencien el seu sabor i conservació…
No crec que calguin més argumentacions favorables envers els beneficis sobre la nostra salut, la permanència d’una història cultural, i d’uns productes km.0, que no podem deixar perdre, com moltes altres parts de la nostra cultura, i que dificilment recuperariem…

Hem de cuinar com si fos per a nosaltres mateixos, i hem de donar suport als nostres pagesos que lluiten per mantenir un producte i unes varietats autòctones