A principis d’aquest any, la Confraria de Campaners, va fer menció al propòsit de promoure una trobada, amb els Ajuntaments que havien tingut problemes, o queixes ciutadanes, respecte de les molesties que ocasionaven els tocs de les campanes als veins, especialment, en indrets amb poca població.
En un territori, com el nostre, on el nombre de municipis supera els 900, amb l’afegitó d’ermites i altres llocs on hi pugui haver campanes, la casuística pot ser complexa i arribar a situacions que, entre un poble i el del costat, hi hagi respostes de l’Administració, significativament diferents.

Aquesta entrada intenta fer un raonament d’aspectes que s’haurien de valorar, i tenir en compte, abans d’obrir un debat on ens hi manquen argumentacions i normatives potents, uns protocols unificats al respecte i no podem deixar, al lliure arbitri de cada municipi i/o partit gobernant, aquesta decisió perquè cada situació és singular.
Un Ajuntament pot manifestar, mitjançant algun comunicat, proposta o resolució, la voluntat política de regular els tocs de campanes; aquesta manifestació pública, que ratifica una voluntat, cal que estigui reforçada amb algun tipus de normativa, que reguli els aspectes identificatius, el tipus de reclamació, els processos de  verificació i resolució, la mediació o determinació d’acords entre parts, les sancions en cas d’incompliment, quines son les persones afectades que tenen dret a la seva impugnació, els barems o graduació del soroll…; també s’hauria de determinar qui no pot presentar una suposada reclamació, per exemple veïns no propers al campanar, empreses turistiques, persones no empadronades al poble, lloguers de temporada…; també cal tenir en compte que aquesta voluntat, pot ser modificada, per un canvi en els equips de govern locals…

Estem parlant d’uns tocs determinats de l’església, però, es possible, que hi hagin d’altres sorolls externs que superin els decibels que emeten les campanes, i puguin ser moletos igualment i quedin fora de normativa, sense un control o supervisió, o d’altres situacions amb cobertura legal superior (per exemple establiments amb horaris nocturns, sorolls de vehicles o motos a la nit, vehicles d’emergències, semàfors…)
L’Ajuntament és de tots i ha de donar cobertura i ampara tants als que volen mantenir el so de les campanes, com als que no ho volen.
Per tant, li correspon prioritzar i cercar una solució que satisfaci a les parts i mantingui unit el poble. Les campanes, i el campanar, són privats, i les resolucions que s’acordin s’han de vehicular per escrit amb el vistiplau de totes les parts implicades amb la garantia de que, els compromisos, es mantindran dins dels límits acordats; cal valorar altres intangibles com la tradició, els tocs de festa (només en diades molt especials) i, tot allò, que dona personalitat al poble, com a manifestació de la seva essència.
Tots aquests acords tinguin seguiment, perquè hi ha circumstàncies que poden variar, establint els mecanismes de revisió en el temps.

Recupero del “Batall” número 24 de l’any 2018, un fragment, del llavors Secretari de la Confraria Ramón Gene, que amb el nom de “Quo Vadis Confraria” (pàgines 26 a 2 feia un repàs de projectes, i propostes, que es podrien desenvolupar a la Confraria, i reprodueixo unes línies del mateix on s’esmenta la possibilitat de territorialitzar l’entitat amb seccions més petites, o que aquestes tinguessin l’extensió de les actuals diòcesis per poder mantenir una vinculació més directa, amb els responsables de Patrimoni de cada Bisbat.

Aquesta proposta, que abans de trobar-la ja hem semblava molt coherent, permetria reforçar a les esglésies i parròquies i donar-los una seguretat i garantia de que davant d’una denúncia, tindriem els mitjans, suport i arguments per a atendre-la i poder emetre les instrucciones, si procedis, per a la subsanació dels fets que són objecte de litigi.

Cal que l’església assumeixi aquest recolçament, i es determinin a nivell de cada bisbat, les prioritats i normatives per garantir el toc manual de campanes, en aquells campanars que reuneixin totes les garanties, es faciliti la visita acompanyada en d’altres campanars, i es promocioni la formació de grups de campaners estables, i trobades entre ells, amb capacitat de poder-se coordinar i/o ajudar a altres esglésies del bisbat a mantenir aquesta història sonora, que no podem deixar de treballar-hi per a la seva pervivència, i