La finalització d’una torre que farà història…

Un espai per deixar-se portar, un racó de silenci i d’espiritualitat que envolta qui hi entra i es deixa seduir, malgrat la multitud i els turistes que, cada dia, passen per cada un dels seus racons gaudint de la llum, i del sol, que travessa els vitralls, de l’alçada de les seves columnes interiors, dels detalls i racons, i del nivell pedagògic que desprenen les representacions de les seves façanes, imatges dels moments més destacats de la vida de Jesús, i del cristianisme.
Però, també, és un espai que captiva al no creient, al que gaudeix d’una experiència visual, i potent, de tot allò que l’envolta; i d’un espai exterior, reduït, que no permet veure una imatge global de tota l’obra, i fa que les construccions del costat semblin petites…

Però aquest temple ha estat fruit també de les aportacions que, any rere any, molts ciutadans hi ha fet per veure’l finalitzat, han vist com les parets i torres han anat avançant i, en pocs anys una obra que, molta gent pensava que mai no es completaria, en pocs anys la podrem veure finalitzada. És aquest caràcter català, unes arrels fermes de devoció cristiana, i l’admiració per aquest arquitecte universal, han fet que euro a euro, i pesseta a pesseta, cada any es gaudissin de nous espais i de torres acabades, una darrera l’altra.
Ara amb la culminació de la torre de Jesús, arribem a una nova fita, la més alta, l’imatge que ens identificarà, desde qualsevol lloc de Barcelona, on hi ha aquesta maravella arquitectònica, fruit de l’empenta de tot un poble i on, la història ens porta a recordar noms principals o anònims, gent de l’obra, d’artesants i artistes, visitants i gent que hi queda amb la boca oberta admirant la seva contemplació…

Tenim, a 100 dies vista, la visita del Papa Lleó XIV, un moment que hauríem d’aprofitar, en les seves visites a Montserrat i a Barcelona, que segons els primers indicis, podrien ser el 9 o 10 de juny, una opció única per enfortir i donar a conèixer aquests lligams nostres amb les campanes, de llarga tradició, i fer-les presents a nivell ciutadà com una part de la nostra cultura religiosa i cristiana. Com diuen “caldria possar-hi fil a l’agulla…”