En la meva etapa laboral, activa, he tingut ocasió d’acompanyar persones, entitats, emprenedors i/o empreses, en el camí de prioritzar accions importants, per poder trencar una inèrcia o una situació bloquejada; cal conèixer, molt bé, el punt de partida, per allunyar-se de la inseguretat, de la por que pot provocar un canvi de manera de fer, o de com acostar-se a una realitat que inquieta i enfosqueix el futur.
Dins d’aquests procediments que fèiem servir, un d’ells, la mentoria, incidia en la situació de la persona, el seu grau de capacitat per entendre i agafar el camí que el portaria a un equilibri i la viabilitat del projecte que li permetés pensar en un futur més estable.

Hi faig esment, perquè la mentoria no té una vocació de permanència, sol estar molt limitada en el temps, amb l’ànim de que la persona titular, adquireixi confiança, entengui els objectius, i faci les adaptacions que calguin, ja que el més important és que ha de tenir la capacitat de tirar endavant sola, més enllà del suport que li poguem oferir.
I aqui hi ha una paraula clau : l’engrescament, definida com la capacitat d’engrescar, la capacitat de desvetllar, en l’altra persona, un interès, un desig, un quelcom nou que l’atregui cap a algun coneixement.

L’engrescament requereix la figura de l’animador la persona que vehicula, fins i tot diria desperta, aquesta possible acció; és a més la persona que ens transmet confiança, la tenim al costat com una seguretat (tant en el consell com en l’acompanyament), i nosaltres confiem amb ell.
Tot això ha vingut per una experiència, d’uns dies enrere, respecte a l’assistència a una reunió on es debatien temes d’actualitat associativa i, per tant, el sol fet de fer la inscripció ja pressuposa una disposició positiva envers l’acte

Malauradament les reunions associatives pateixen, per si mateixes, d’un grau d’adaptació al món visual molt baix i tenen, com a Ordre del Dia, aspectes densos i tècnics que escapen del coneixement o de l’interés del soci, més confiat en el què deciriran, en les propostes d’activitats, o noticies d’interès per al desenvolupament de l’entitat.
Molta part d’aquest desànim prové de la manca de preparació de les mateixes, de l’obligatorietat de la convocatòria de les mateixes, sense pensar en l’ànim del soci assistent; només cal estar atent a les preguntes que es fan…; el que hauria de ser l’única opció de compartir, Junta i socis un mateix espai, es converteix en alguna cosa avorrida, i amb ganes de finalitzar.

Aquesta reunió de la qual parlo, va tenir aquests paràmetres, que no voldríem veure a les reunions : manca de preparació dels temes, concrecció en el missatge, no prioritzar l’informació, o saltar d’un punt de l’Ordre del dia a un altre…
Cal replantejar tot l’esquema de les reunions, tenint en compte les obligacions formals que s’han de debatre, fer que qui moderi transmeti tot allò que no es diu amb paraules, i doni al soci la seguretat que l’entitat esta ben gestionada, i té clares les seves priotitats.
El millor èxit de les mateixes és quan el soci surti content i confiat amb el que ha succeït, en la gestió de les persones que els representen i en la consecució dels objectius socials.
Cal millorar molt en la formació dels membres de Junta, en la rotació de les seves responsabilitats, en escoltar i valorar les seves aportacions, i fer pinya enversuns objectius socials que són prioritaris