Grup de gent gran compartint activitats en una residència…

Hi ha una Catalunya autèntica, de persones forjades al territori, que han deixat una empremta molt ferma, treballant amb les seves mans, i les seves habilitats, en oficis, avui quasi extinguits, amb la saviesa i coneixements que dona l’entorn, la natura, la transmissió oral i unes vides viscudes amb intensitat.
Són persones que, discretament , s’en van d’aquest món sense un reconeixement a tot el que han fet, i ens han donat; persones que viuen, aquest darrer tram de la seva vida, sols a casa, o amb la soletat d’una residència…

Sembla que, les persones grans, les hem de tenir arreconades, com si ja no fossin d’aquest món, com si ja no tinguessin un paper important en l’àmbit familiar i, poc sovint, reben visites dels nets o d’altres familiars, com si aquestes residències fossin espais aïllats del món embogit, de la societat del nostre dia a dia.
Més dolorós ha estat, en el moment de la pandèmia, on molts familiars han vist com les condicions de vida dels residents eren, en casos comptats, mínimes. Uns moments, on, aquest col.lectiu, ha estat especialment afectat per el nombrós nombre de victimes per l’edat i per les mancances de salut.

També un moment on, molts d’ells, s’han anat, abans del que hauria estat el seu calendari vital, sense tenir un comiat com caldria, per les limitacions del confinament.
Si, a tot això, hi afegim el poc coneixement de la vida dels nostres grans, i del que han fet, comporta que tot allò tangible que tenien al seu entorn, no tingui cap valoració, o identificació per a les noves generacions i acabi a la deixelleria, o a algun mercat de vell sense mes.

Fa uns dies en Xavier Orozco, va publicar al “9 Nou” de Granollers aquest article que m’ha semblat adient : moltes vegades, aquest agraïment, és resultat de la proximitat, dels gestos i de les mirades, del comprendre, del ser escoltat i de la conversa que es genera, de traspassar les finestres de qui tenim davant i fer que les seves vivències recobrin frescura i autenticitat…

Hem d’ensenyar als nostre jovent a valorar-ho ara que els tenim, a tenir en compte que tots nosaltres també serem grans, i que tenim l’ùnic moment històric en que disposem de més generacions vives en el mateix moment…

Pensem amb les nostres persones grans, tenen molt a ensenyar-nos, sempre amb una mirada agraïda, i atents per ser escoltats…