Sembla fàcil què, amb una declaració verbal i publica dels representants polítics, dels Ajuntaments, o de comentaristes, que argumenten allò que els polítics no han dit, es puguin solucionar qüestions, on la pròpia dinámica de la societat va per endavant; sobre el tema dels repics de campanes, i la seva protecció, hi ha molts articles a revistes, butlletins i a la premsa amb opinions airejades informativament però que no haurien de tenir ni l’impacte, ni el ressó, que els donem.
D’una banda els propietaris de les campanes, majoritàriament són l’església que, en cap cas, no té un criteri uniforme, ni en general, ni per bisbat, i va gestionant cada demanda cas per cas.
Anem a veure les cobertures i seguretats que ens dona cadascuna de les opcions que donen suport al tema que ens ocupa :
A) Declaració de la Unesco : “Patrimonio Cultural Inmaterial de la Humanidad” 2022
Cal diferenciar quan, aquesta Declaració, s’aprova sobre un patrimoni tangible on, la seva repercussió, pot comportar un augment del nombre de visitants, un cert deteriorament patrimonial i també dels objectes, i de l’entorn, per la massificació…i es troben en un lloc concret; l’immaterial pot manifestar-se, en molts indrets, les seves activitats queden més distribuïdes en el temps i l’espai, i poden tenir expressions diferenciades, segons la cultura o el territori.
On es preserva aquest immaterial ? : Amb la persona humana, i les seves capacitats de la ment, que és el lloc on es materialitza aquest coneixement : permet la seva transmissió, i és una manifestació col·lectiva de persones que protegeixen aquesta forma d’expressió. No és un concepte tancat, ja que aquest coneixement, pot tenir diferents expressions locals o territorials, ser un patrimoni oral o sonor, representar la vessant creativa, i actualitzada, adaptada als nous temps, tenir instruments semblants que l’identifiquin i/o acompanyin, i un mateix origen, lliurat per generacions que l’han fet seva.
Perquè hi hagi continuïtat, calen persones o col·lectius que mantinguin aquesta tradició i que, de forma natural, es vagi transmeten a les noves generacions, per garantir la pervivència d’aquest coneixement.
Però la Declaració és un toc d’alerta de certes manifestacions, moltes d’elles, sense el suport necessari per a garantir una pervivència segura, que formen part de la diversitat cultural de cada grup autòcton arrelat al territori, i amb unes formes de fer singulars.
Moltes associacions de campaners d’arreu (Catalunya, València, Espanya, França o Itàlia…) estan adherides a aquest reconeixement malgrat que no hi hagi una coordinació al respecte que permeti assegurar el manteniment d’aquests tocs, més enllà dels indrets on hi ha grups consolidats a esglésies o catedrals. Aquests grups tenen una base social i de voluntaris suficient per a garantir un calendari de tocs propi, i la difusió del seu coneixement.
Dins d’aquest mateix bloc, hi ha una entrada que proposa una trobada transpirinenca de campaners, per compartir elements propis i anar fent coneixença…
De forma pràctica ens hauríem de preguntar si, aquesta declaració o el seu anagrama, la divulguem entre els associats, tenim el distintiu Unesco als nostres documents, o li donem el ressò que correspon…
A la propera entrada reprodueixo l’article d’en Xavier Pallàs, Impulsor de l’Escola de Campaners de la Vall d’en Bas, i un dels millors experts en campanes que tenim al país, on fa un anàlisi del que representa aquest reconeixement Unesco, de la problemàtica actual que afecta al món campaner català…
recerquesmones.net 