A la gran majoria de pobles, e indrets del nostre entorn, el campanar, i l’església, formen part de la imatge visual del paisatge, n’identifiquen el lloc, el defineixen i el singularitzen. Les campanes, han anat perdent la seva funció pràctica, amb l’automatització i normalització dels diferents tocs, i l’accés als campanars, cada vegada, es més esporàdica, perquè ja no cal pujar-hi; també perquè tenen uns accessos i escales amb dificultats, que en limiten la seva visita i coneixement, i perquè no estan oberts regularment.
Els diferents tocs havien estat una emissora de missatges i de comunicació ràpida i entenedora que permetia, als veïns, identificar situacions d’alerta, d’informació d’actes religiosos i sagraments, festivitats, tocs de crida,  moments horaris…; la seva ubicació, a la part alta del campanar, ajudava a que el so i missatge arribés a la majoria de paratges de l’indret; el creixement de les nostres ciutats i pobles, no ha estat de forma circular o concèntrica respecte dels nuclis històrics i fa que, els sons de les campanes, no arribin als nous barris i les noves tecnologies i xarxes socials també han ajudat a la pèrdua d’influència dels tocs específics.

Desconeixem si el futur ens portarà noves ocasions, i/o tocs, de promoure’n de nous, i de continuar mantenint en actiu, i visitable aquest patrimoni de tots.
Ens cal retornar a la consciència del que representaven i la seva funció de comunicació, dins de la nostra quotidianitat. Fa unes dècades, hi havia a la majoria d’esglésies, el campaner, un veí que s’ocupava dels tocs, del manteniment i cura del campanar i de les campanes, entre d’altres funcions; també era més fàcil d’accedir-hi a la mainada curiosa, amb l’ajut i acompanyament d’ell mateix : és un llegat que cal estudiar i no perdre.

Acostumen a ser llocs privilegiats on es pot observar, des de dalt, el poble i el seu entorn, en totes direccions; amb el pas del temps esdevenen llocs sense manteniment i, els campanars, són llocs d’estada de nius i d’ocells, i en caldria un manteniment periòdic.
Des d’un punt de vista del patrimoni material, l’arquitectura del campanar també ens identifica l’època i estil en que va ser construït, les diferents parts que el composen, els accessos, les escales, passadissos, i finestres…;  les campanes també ens aporten molta informació del moment en que van ser incorporades a l’església, les marques del fonedor, el nom que tenen, els dibuixos, caràcters, inscripcions i/o de qui les va encarregar, o les va apadrinar. Veure el campanar, no es solament pujar-hi; cal gaudir de tot el que es veu i hi ha, i del vocabulari propi de les campanes i dels seus tocs… i potser, en alguns indrets, una opció recomanable per al turisme que ens visita.

Una majoria d’esglésies van patir la pèrdua de campanes, durant la guerra civil, per a ésser fosses i fer-ne material bèl·lic : algunes d’elles van poder ser recuperades i restituïdes, altres trobant l’apadrinament i/o financiació per fer.ne de noves, i també trobarem campanars amb una o dues campanes.
Els tocs manuals son l’intangible de les campanes : són propis de cada indret: donen sentit de pertinença i singularitat a un indret, transmeten una informació sobre el que passa, i el seu to també reflexa alegria, tristesa, alerta o crida. La varietat de tocs és molt variada, i cal aprofitar les vivències dels antics campaners, per a documentar-ho, com una font més del nostre bagatge quotidià cultural e històric; és un coneixement que ens identifica.

En aquest sentit, està germinant un moviment nascut de la pròpia societat, on la promoció, el seu ensenyament i divulgació, estant potenciant el coneixement i aproximació als tocs i al que representen, d’una part l’Escola de Campaners de la Vall d’en Bas amb l’impuls, i direcció, d’en Xavier Pallàs, amb cursos d’una durada de 9 mesos (teòrics i pràctics, una vegada al mes), i la Confraria de Campaners amb trobades i altres activitats; també l’empenta dels campaners de catedrals, i esglésies de referència del territori, que mantenen i coordinen els tocs manuals, en promouen visites, i cuiden del seu manteniment, també amb xerrades i divulgació, i una sèrie de capítols de “Ben Sonat” a les televisions locals sobre aquest tema que s’està emetent aquestes setmanes… tot ajuda a aquest moviment de redescoberta, i defensa d’aquest patrimoni

Crec que hi han tres reflexions que hauríem de transmetre d’aquesta festa: d’una part, poder obrir els campanars afavorint la seva visita, en actes com aquests, d’altra ser sensibles al clam d’aquestes esglésies tancades tot l’any, llevat de les festes patronals, que reclamen la nostra atenció i, també, que ha estat una ocasió de fer una acció conjunta, a la Baixa Segarra, d’identificació d’un territori singular i propi.