Les col.leccions sempre han d’estar ordenades, fàcilment localitzables, i cuidar el seu manteniment ambiental

Recordo què, als anys 60 del segle passat, una bona part de cases i pisos, tenien a les parets quadres (d’autors mes o menys coneguts); de vegades, inclús, alguna galeria d’art oferia la possibilitat, mitjançant un pagament mensual, de tenir una obra en propietat i, al cap del temp,s podies tenir unes quantes peces…
Avui en dia, les parets dels pisos i cases acostumen a ser minimalistes, amb molt poca decoració, i l’art ha quedat relegat a la compra de qualsevol “obra” sense el mínim de qualitat, i en diversitat de tendes.

L’art (un quadre, una escultura…) s’han convertit en objectes de valor, amb una cotització creixent de diferents autors, alguns de corrents innovadores, d’autors d’avantguarda o d’influències d’arreu, i una excessiva valoració de determinats autors clàssics”, on la producció esta catalogada, i els preus les converteixen en especulatives.
Aquest tipus de col·leccionisme, si pot tenir aquest nom, esta limitat a un reduït nombre de persones, que procuren inversions rendibles, no per gaudir-ne de la seva observació.

Llevat d’aquest col·leccionisme molt restringit, les col·leccions més populars, es converteixen en quelcom habitual en moltes persones, que en gaudeixen, procuren la seva ampliació, i en conserven un record e historia de cada peça.
De col·leccionismes ni pot haver tants com de persones : per exemple en els cas dels segells, uns poden escollir una temàtica (trens, animals…), d’altres d’un país en concret (França, Andorra…), d’altres d’alguna temàtica o esdeveniment (Olimpíades, quadres de pintors…), o d’una part (Espanya a partir d’un any determinat…); ara imaginem qualsevol altra objecte amb capacitat de ser col·leccionat, les subcol.leccions que es podrien formar.

Una de les característiques del col·leccionista, es el seu caràcter reservat : la seva col·lecció, és el seu refugi, on s’evadeix, on cerca les varietats, els petits detalls, en cerca aquell exemplar que li pot mancar, esbrina les fires o trobades on pot anar per localitzar alguna peça nova, i/o fer la xerrada amb col·leccionistes d’arreu, que li poden explicar novetats sobre la temàtica compartida, i que acostumen a coincidir en esdeveniments semblants.
Però, aquesta característica, també té dos efectes negatius : d’una part limita el coneixement a altres interessats (visitants, curiosos o excursions…) de tot el material, i frena la complicitat de possibles persones que podrien col·laborar en la difusió i complementarietat del seu contingut.

I el segon efecte, es que, cada una de les peces, té una història personal al darrere : aquella cerca que va costar, que es va anar a buscar a tal lloc, aquella que va ser cedida, però al darrere hi havia la història d’altres persones…
Amb els anys, aquestes col·leccions s’engrandeixen, per l’aportació de veïns, amics i familiars que coneixen aquesta afició, i, el que era una mostra incipient de col·lecció, es converteix en, una exposició, on els objectes s’apilen, es complementen i s’amplien les varietats… és a dir una certa especialització que permet distribuir la col·lecció en subvarietats…