Pàgines 184 i 185 del llibre…

He recuperat, per a la lectura d’aquest estiu, el llibre d’en Celestí Comaposada i Canela que, l’agost de l’any 2016, ens el va dedicar “Memòries de Savallà i del seu veïnatge”, editat per l’Associació Cultural l’any 2006.
Va ser en Josep Canela, veí nostre i parent d’en Celesti, qui ens el va presentar un dia que estava al Bar del Ton; poc més d’un any després, va morir amb 86 anys.
Savallà sempre és un indret que forma part del paisatge de la Cirera, davant mateix, dalt d’un turonet, amb la seva paret característica del castell, i de la torre de comunicacions, fruit d’aquest espai estratègic què és la Baixa Segarra.
En Celestí sempre havia estat un veí més de La Cirera, una vinculació familiar estreta amb la familia dels Canela, el feia sovintejar els nostres carrers, i conèixer allò que descriu en el seu llibre, amb un llenguatge planer, que fa reviure uns anys que, difícilment coneixeríem, sinó fos per aquesta voluntat de reflexar per escrit vivències, sensacions i persones conegudes.
Un anterior llibre seu “La sega, el batre i la sembra als anys 1945-1950” detalla les feines del camp, que ho pot fer qui les ha conegut de prop.
A la pàg. 170 del llibre, i fins la 188, comença a fer el retrat d’aquella Cirera que ell veu i percep, començant per els camins entre ambos indrets, la descripció dels carrers, del celler de la família, el forn, l’església, el castell, la font…tot allò que ell coneix i fa seu, com a part de les seves vivències.
És una visió de La Cirera, que mai podrem imaginar, amb les comoditats d’ara, amb aigua corrent, electricitat, fanals al carrer, telèfon, carrers asfaltats…en moments en que tot això era un somni, i en un període de postguerra, força grisós.
L’aportació d’en Celestí és vital per conèixer, de primera ma, aquest relat viu, tal com ell el va veure, meticulós, encertat en tot allò que vol remarcar.
Recomano la seva lectura pausada; és una invitació també a fer que, les nostres vivències i relats siguin tangibles, editats o amb formats moderns : no cal deixar documents, estris, fotografies… si aquests no tenen unes vivències que els hi donin sentit, i ens els sentim que formen part de nosaltres mateixos.