Una de les primeres màquines d’escriure que es van popularitzar…, segle XIX

Ha passat a l’imaginari de les persones, ara jubilades, que la varem fer servir durant molts anys; un periode, on la marca “Hispano Olivetti”, era un referent a cada despatx, amb diferents models, alguns d’ells icònics i que ens acompanyaran en el nostre record. La “H.O.” va representar el salt de les comunicacions ui documentacions manuscrites, a la possibilitat de normalitzar l’escriptura, tot evitant errades de transcripció/interpretació, i poder fer copies (amb el paper carbó) del mateix original.
També va permetre una agilitat en la forma en que els documents podien ser arxivats, i una rapidesa en la seva localització i lectura, fruit d’aquesta normalització de la tipografia.

Però de la màquina d’escriure, ens ha quedat un referent quasi imperceptible, però de molta importància avui en dia, ja que, els telefons mòbils, els ordinadors, els caixers automàtics i altres dispositius tenen aquest ordre de les lletres de l’abecedari; fa 150 anys aproximadament, amb les primeres màquines d’escriure, va neixer el teclat “QWERTY” que es correspon a les cinc primeres lletres de la primera fila d’aquest ordre alfabètic :

Abans de l’incorporació de la màquina d’escriure, els documents eren manuscrits, i si es volia tenir constància dels mateixos calia fer una segona copia manuscrita, reproduint de l’original, encara els documents més importants. L’incorporació d’aquest nou estri a la vida quotidiana de despatxos i comerços, va aportar :

a) Més facilitat per a llegir els documents, ja que estaven amb una tipografia facil d’entendre, i aixi podrien evitar-se errades al llegir textos manuscrits.
b) La possibilitat de fer copies, amb el paper carbó o similar, al mateix temps de l’original.
c) Més rapidessa en la seva realització, ja que amb la seva pràctica s’augmentava el ritme de pulsacions, i per tant l’execució de més documents.
d) Tenia una presentació molt més acurada, envers els texts manuscrits.
e) Amb el rodet de la màquina d’escriure, la palanca de canvi de linia i l’espaiador es podia imprimir cada caràcter en el lloc desitjat.

Segurament la gran pregunta és : com es que, avui en dia, encara no hi hagi un ordre del teclat més eficient, i el mantinguem amb els ordinadors, i els teclats d’altres dispositius ?. La resposta l’hem de trobar com un element de comoditat ja que quan es van començar a popularitzar els ordinadors, els constructors d’aquests aparells vàren intuir que els(les) usuaris(es) s’adaptarien més facilment si ja estaven habituats al tipus de teclat de la màquina d’escriure, i aixís treballar amb cadascuna d’elles, no comportaria cap procés d’adaptació, ni de pèrdua en la capacitat d’escriure amb els dos equips, ni despeses addicionals de formació; si era un sistema que funcionava, perquè cambiar-ho ?.

Aquesta herència del segle XIX, no es una moda, ni una curiositat, ni res aleatori de l’atzar : hi ha un procés deductiu de com ha estat :
En Latham Sholes, va participar en el disseny de la primera màquina d’escriure, a mitjans del segle XIX, i també se’l considera el creador d’aquest ordre del teclat, conegut per l’ordre de les cinc primeres lletres de la primera fila (d’esquerra a dreta). El sistema de funcionament de les tecles es manual : apretant alguna de les lletres, s’aixeca una vareta que impacta sobre el paper, i per mitjà d’una cinta de tela (amb olor negre i vermell) deixa imprés el caracter. Aquestes varetes estan ordenades formant un semicercle, amb un punt central fixe des d’on les varetes fan el seu moviment, i totes impacten sobre el paper, que es va movent seqüencialment.
Les lletres tenen la curiositat de que les menys utilitzades estiguin a la part més central del teclat i també ,el disseny, ajuda a que les tecles no s’enredin entre elles.

Sholes, estava molt relacionat amb el periodisme, i en aquesta professió, la rapidesa es molt important; per això va estudiar molt l’estadistica de les lletres, i proves abans de l’estructura definitiva de l’alfabet al teclat. Per finançar les seves recerques va vendre la patent a en James Densmore, i aquest va vendre els drets de fabricació a la casa “E. Remington ans Sons”, coneguts com a fabricants de rifles que tenien els mitjans adients perque les màquines tinguessin un preu que fos comercial.

El model que encapçala aquesta entrada, es va començar a comercialitzar 1878, amb el nom comercial de “Remington 2”.
També ens mancaria una Fira de l’Oficina o del Despatx… per preservar determinats objectes d’aquests espais…