Imatge de Lloret des de dalt de l’edifici de l’Ajuntament

Fa uns 45 anys vaig descobrir com, la genealogia, una ciència minoritaria podia ajudar-me a cercar dades e informacions de familiars o de persones on, només, hauria sobreviscut un nom o els cognoms en una placa d’un ninxol al cementiri i, moltes vegades aquests, abandonats i descuidats, però de la seva vida no s’en coneixeria res.
Les trobades familiars, sorgides per l’incipient mobilitat dels membres de la família, eren de les poques ocasions en que ens podiem retrobar en grup, va permetre que les trobades es consolidessin, en uns moments en que, les xarxes socials, eren impensables. D’aquestes trobades van sorgir coneixences i retrobaments.

Ara en un món globalitzat, amb una mobilitat forçada per estudis, treball, o per problemes politics, amb una menysvaloració del rol de la familia, dels avis, i la pèrdua d’un contacte proper, fa que la coneixenca personal de familiars quasi, no existeixi.
Si preguntessim sobre la nostra pròpia família, molts dels joves actuals, desconeixen cosins, o parentius, amb una pèrdua de l’identitat familiar com a part d’un grup, amb el mateix cognom.

Si donem una ullada als nostres avis, aquests n’han estat quatre (amb vuit cognoms diferents) i, els besavis, vuit amb 16 cognoms diferents; si hi afegim segones parelles, amb (o no) altres fills d’anteriors relacions, voldria dir que, el nombre d’avis, s’incrementaria considerablement….
I ho dic per l’importància de conèixer d’on som (del lloc on hem nascut o arrelat però. També, de l’unitat que ens ha envolcallat en aquesta primera etapa i que ens ha donat els cognoms.

El que ha ha motivat aquesta entrada, és la coneixenca d’en Lluis i la seva senyora, de Lloret de Mar, coincidint amb una activitat formativa, fa uns mesos, sobre una tematica que ens apassiona, i ens apropa.
Precisament a Lloret de Mar, arrel de la descoberta d’una branca cubana del cognom Monés, hem va portar a la recerca del matrimoni Palou de Comasema amb Monés, que haurien viscut, alguns anys, al Lloret de principis del segle XX, i hauien participat en activitats socials, segurament, primer com a estiujants.

Aquesta curiositat fa que el món digital, sigui una porta oberta a la recerca de petits vestigis (padrons de població, ressenyes als diaris o publicacions locals, actes sacramentals…), un puzzle appasionant per evitar l’oblit, i reconèixer el que van fer.
Segurament, aquest 2026, m’ha de portar a visitar Lloret, els seus arxius i carrers, a establir una estratègia i relligar noticies aiïlades, per recomposar, i publicar en una entrada, aquesta història familiar que forma part, també, de la vida col.lectiva de Lloret de Mar.