Sant Marc 2015, l’arròs l’àpat d’aquesta festivitat a punt…

Fa deu anys vaig escriure aquest text sobre les nostres percepcions de La Cirera i que reproduïm :

A totes les persones que ho feu possible, amb el nostre agraïment.
Hi ha indrets que et captiven al primer moment; llocs on t’hi trobes a gust i hi fas estada, per gaudir-ne del paisatge, de l’entorn, i de les persones… indrets que els fas teus i formen part de la teva vivència vital.
Aquest llogaret és, al bell mig on les tres províncies es troben : per una part, el paisatge lleidatà de la Segarra, bàsicament de cereal, d’altra  la part barcelonina de la Panadella i, més enllà, d’Igualada, amb l’eix viari que es, la N-II, des de fa segles i, per l’altra, la part tarragonina on estem, ubicada en la comarca de la Conca de Barberà, en una zona on el blat del paisatge ens asembla a la Segarra veïna. Tot aquest espai sol ser conegut con la Baixa Segarra.

Un indret, el de La Cirera, on la carretera, hi finalitza, prop de l’església, d’un espai social inaugurat l’any passat, que s’afegeix a l’antic forn, en el mateix edifici, utilitzat per les dones del poble per coure-hi el pa, i on es reunien totsels veïns per veure la televisió i al costat de l’edifici el cementiri,.
Un grapat de cases, on sempre hi trobes et trobes amb veïns a peu o amb el tractor, visitants passejant, d’altres treballant al freginal o al tros… que donen vitalitat a un poble que s’esforça en renéixer a partir d’una història viscuda, en altres circumstàncies prou difícils.

Cada casa, la majoria de pedra, té la seva història; resisteixen el pas dels anys, i es mantenen dempeus amb la voluntat, de mantenir-se amb l’encant que tenen les coses viscudes i reals.
Un carrer Major, principal, les articula al seu voltant : cadascuna amb un nom, unes arrels al seu darrera i la suma d’un reciclatge dels diferents elements, que es conjuguen amb harmonia; un carrer d’escales, el carrer de Baix i la pujada al Castell, són la resta de petits carrers que articulen tot el conjunt. A dalt del turonet, on es troba el poble, hi ha el castell, casal de planta i dues alçades que, poc té a veure, amb la construcció iniciai, molt probablement de guaita,o de propietat del territori; la seva ubicació, més privilegiada, permet una visió de tota la vall per on camina aquest primer tram del riu Corb. Hi descobrim, resseguint amb la mirada, a la part més baixa de la vall, l’església de Sant Joan de Llorac, el poble del mateix nom i seu de l’’Ajuntament, les cases de Llorac més amagades al costat mateix del riu; més enllà i, a la part alta de la vall, les cases d’Albió, darrer indret del municipi. En aquesta part final de la vall, el riu fa un gir a l’esquerra, amagant a la vista, Vallfogona de Riucorb.

A la primavera, quan la natura esclata, el carrer Major es converteix en un passeig de plantes, i flors, amb una gamma de colors que complementen l’entorn i fan recomanable el gaudir-ne, acompanyant la verdor del blat, dels camps propers.
Algunes cases encara guarden el cup, clot on aixafaven el raïm, vestigi de l’època que, en aquestes contrades, la vinya era habitual; ara son Pira, Sarral i Rocafort les que mantenen el cultiu i tradició del vi i el cava tarragoníns.

Totes les cases estan agrupades, llevat de dues excepcions : Cal Carràs, prop del riu Corb, que va ser moli fariner, i Cal Rafeles, a mig camí de la carretera que apropa al poble, però que pertanyeria històricament a Rauric.
El paisatge és d’ondulacions suaus, endreçat, amb camps que van bordejant les pendents del terreny; a les èpoques pròpies de les feines del camp, és facil trobar-hi tractors, i altra maquinària, que fa més lleugera, i segura, aquesta tasca, lluny de les feines amb animals, que havien estat l’ajuda de moltes generacions.
El clima és agradable, net de contaminació i propi d’aquestes contrades. Uns hiverns crus, amb alguna nevada, i l’estiu amb un sol sec i lluminós; sempre sol haver-hi una diferència de menys graus respecte de la temperatura a Santa Coloma de Queralt.

Al capvespre arriba una marinada que s’agraeix, en els dies més forts de l’estiu, ajuda a refrescar la nit, encara que com diu en Foix, “la marinada arriba cada dia” i s’espera.
La Cirera ha canviat molt en aquest darrer segle : l’arribada de la llum i el telèfon, la canalització de l’aigua fins les cases i la modernització del camp, han fet adaptar els hàbits de treball i de viure, i donar més comoditat a les cases eliminant els animals, de les feines més feixugues.
Al terme, hi trobem elements que mereixen una ullada : la Font i la mina d’aigua que abasteixen al poble, els diferents safaretjos que encara s’intueixen en aquest indret, com a vestigi dels moments en que calia anar a la font a rentar o portar l’aigua a les cases; la rasa, torrentera propera a Llorac, que aboca al riu Corb el seu cabdal esporàdic; quasi sempre seca, però cal vigilar en els dies de pluja intensa…
Un seguit de petites casetes, o coberts als camps i, els marges, al costat dels camps, són vestigis de la importància d’aquesta activitat. Tot el terme esta articulat d’un seguit de camins, i caminets planers, que permeten la passejada i faciliten l’accés a tots. i cada un, dels camps de cultiu.

Al capvespre el cel i, l’horitzó, és dibuixen en una gamma de colors blaus, i del rosat al vermell, que ofereixen sensacions que cal veure, i viure, en especial des del Castell, el lloc més alt. Es van perfilant, mig a l’ombra,  les llumetes, i fanals,de Savallà, els de Llorac o l’Albió; quan cau el dia, en les nits de cel clar, esclata un sostre d’estrelles i, amb els fanals del carrer encesos,l’indret pot esdevenir plaent fer-hi el darrer passeig del dia. Quan arriba la Festa Major, el 15 d’agost per Santa Maria, l’altra festa anyal, l’indret ens reuneix a tots en laafestivitat religiosa i, després, tots ens apleguem en un àpat conjunt on fem taula, i llarga sobretaula…

A finals d’abril, per la festivitat de Sant Marc, és tradició fer una arrossada, cuinada per els veïns més experimentats, i compartida amb tots els veïns, familiars i amics que ens acompanyen, aprofitant aquest inici primaveral, per a retrobar-nos.
Les festes són el moment en que, grans i joves, ens apropem a La Cirera ; uns i altres cerquem plegats l’objectiu de transmetre aquesta estima, a les arrels i a l’indret i el desig de que, els joves, facin seu el territori per mantenir-se fidels i preservar els valors i el paisatge que el fan únic.

L’església, que només obre per les festivitats patronals, o per altres actes familiars o sacramentals, és la suma de la història mateixa del poble, amb afegitons, estils, pedres de diferents etapes i formes… tot un conjunt que li dona aquesta personalitat. A les façanes es poden veure simbols de picapedrers, amb creus i diferents formes geomètriques que, intercalats de forma aleatòria, ens parlen d’alguna altra ubicació. La seva construcció, a les afores del poble, ens pot aportar hipòtesis dels seus inicis, a diferència de molts altres indrets on,el creixement de les cases, ha estat al seu voltant.
A l’interior, no cal buscar-hi singularitats : una nau austera (com el paisatge i l’entorn que l’envolta) amb vuit bancs de fusta repintats no fa molt, i dues capelletes laterals; l’àbsis que és pla, emmarca un retaule senzill, amb la figura de la Mare de Deu de la La Cirera, de guix, una advocació pròpia.

Un paisatge on els camps cultivats, s’entronquen amb zones de bosc, amb un intercanvi de colors que es modifica al llarg de l’any:  un blat que, del verd primavera, passa a un groc daurat, d’una plasticitat visual molt potent.
Un paisatge per caminar, gaudir, allunyar la mirada fins l’horitzò o, senzillament, acompanyar-ho amb una conversa al costat de la font, a l’ombra del campanar, o al banc al lateral de l’església.

No hi espereu botigues, ni altres temptacions, ni d’una bona cobertura telefònica… ; a cinc quilòmetres, hi ha Santa Coloma de Queralt, una població amb una història de segles, amb un mercat i una activitat comercial que s’arrelen en el temps, amb la seva gent, i amb la dels Comtes de Queralt que, entre tots, li han donat aquesta personalitat.
Si hi veniu, que en gaudiu, sempre sereu benvinguts…

Feliu i Concepció
Can Feliu (abans cobert de Can Botxa)
Carrer Major 13 – 43427 La Cirera
Estiu del 2015