El llegat de les campanes: presentació del curtmetratge ‘Com un pare’ a La Garriga (CC126)

Interès per veure i conèixer i recordar el que representa el toc manual…

Ahir, 22 de juliol, vaig anar a la presentació del documental “Com un pare”, que es va fer al Cinema “Alhambra” de La Garriga, un d’aquells cinemes antics que es resisteixen a tancar i mantenen una programació reduïda, però actual.

Només aquest fet ja mostra que, la Garriga, té un potencial cultural important i una història lligada a l’estiueig de famílies benestants de Barcelona, que hi van deixar empremta en edificacions de principis del segle passat, i als seus balnearis.
En una tarda calorosa d’estiu, amb les terrasses de la Plaça de l’Ajuntament i de l’Església plenes de joves, i veïns, gaudint del capvespre, encara calorós, però més agradable que la resta del dia.
Caminant, vaig veure una llarga cua de persones que, ordenadament, esperaven per entrar al cinema Alhambra a la mateixa activitat on anava jo; després, a l’obrir l’accés, vam entrar ordenadament, l’aforament es va omplir en pocs minuts, i es va programar una segona sessió una estona més tard.
Crec que en total hi entraríem, en les dues sessions. unes 310 persones.

Abans de la projecció del curtmetratge que tots esperavem, va intervenir en Xavier Pallàs, reconegut campanòleg, director i promotor de l’Escola de Campaners de la Vall d’en Bas, que va fer un repàs de l’història de les campanes de La Garriga, molt complert i documentat; van intervenir en Victor Rodríguez coordinador del grup actual de campaners, prou interessant amb la seva recerca i vivències, en Felix de Blas, músic que ha fet un toc nou festiu, la filla d’en Lluis Fontserè, la Dolors, protagonista i el fil conductor de la projecció, molt emocionada per aquest record i vivències del seu pare i que, a la sortida, tothom saludava, i al Director del curt, en Xavier Garriga, director de Prisma Films, de qui va sorgir l’idea argumental, a partir de la recuperació del toc manual, després d’anys en que en Lluis Fontserè ja no podia pujar al campanar, i es va optar per la electrificació dels tocs.

La projecció del curt, va ser tota una vivència de transmetre, ens va fer endinsar en aquest lloc prou desconegut i veure el campanar com un espai arquitectònic amb una altra mirada, d’una part la visita que va fer la Dolors Fontserè a la sala de campanes, on ella recordava els molts anys de no haver-hi pujat, compartint-ho amb la família, i l’empenta d’unes noves generacions de campaners que fan que el so esdevingui un motiu festiu, d’acompanyament del veïnatge, mantenint el caire informatiu principal, que sempre havia tingut.
Al final, l’organització va obsequiar a Mossèn Santi, que ha donat suport al reton del toc manual, i en Xavier Pallàs, amb unes samarretes dels campaners de la Garriga, de color negre amb la silueta, imatge i dades de les quatre campanes.
Destacaria tres frases que es van dir :
“Enraonar amb les campanes, fer que toquin” entenent aquest caire informatiu i de missatge que tenen
“No es el mateix so, de quan es toquen de forma manual” el so metàl·lic es repetitiu i no transmet
“Les campanes són un patrimoni que dona identitat al poble i a la gent”, és la imatge visual que ens identifica i, els tocs, coneguts per la gent que hi resideix
Els assistents recordaven els tocs manuals; realment va ser un testimoni de l’estima cap a en Lluis Fontserè i, simbòlicament, a tots els campaners que amb un treball anònim i recollit al campanar, han fet possible el manteniment viu d’una església que crida i comunica amb les campanes.
Molt agraït d’haver-hi estat…