Vallfogona de Riucorb (Tarragona) : matraca al campanar. fotografia d’agost de 2026

També pot semblar el soroll estrident de donar una patada a un objecte metalic…

Aquest instrument musical l’associem a esdeveniments i festes populars, actes esportius o en la litúrgia de la Setmana Santa amb un so sec que es fa notar.
El soroll és únic, inconfusible i no va associat a cap altre instrument perquè té poca capacitat de complementar. No obstant, aquesta capacitat singular, ha estat aprofitada per diferents compositors musicals per incloure-la en moments puntuals de pànic i/o situacions tenses, on pot reforçar moments determinats de l’obra musical, amb un so sec, penetrant i rítmic. Acompanya l’estructura musical de l’orquestra, per la seva capacitat de generar ambients d’intensitat i energia.

Algunes d’aquestes obres, d’autors prou reconeguts, són:

a) “La Victoria de Wellington” (Op. 91) (coneguda també com “La Batalla de Vitòria”) de Ludwig van Beethoven: en aquesta obra la matraca reforça i simula el foc dels fusells i el desgavell del combat. Va ser composta el 1813 i commemora la victoria dels exercits britànic, espanyol i portugués a Vitòria;  d’aquesta obra es coneguda la canço “Mambru se fue a la Guerra”.

b) “Sinfonía de los Juguetes” d’Edmund Angerer, monjo benedictí, austríac nascut el 1740, va escriure música sacra i altres obres com per exemple operetes…; se’l considera l’autor d’aquesta obra, encara que no hi ha seguretat respecte a l’autoria de la mateixa.

c) “El Niño i els encanteris” de Maurice Ravel: és una òpera en dues parts. Durant la Primera Guerra Mundial, l’autora del text, Colette, va demanar a en Ravel que complementés la música; atenent altres compromisos, no ho va finalitzar fins l’any 1924 i, l’any següent ,es va estrenar a Montecarlo.

d) “Don Quixote” de Richard Strauss, basada en l’obra de Cervantes, és un poema simfònic, va ser composta a Munic l’any 1897, i estrenada l’any següent a Colònia (Alemanya).