
Per anar en tren, ha calgut remoure el paisatge natural, fer camins i ponts nous, malmetre els camins biològics dels animals…
No fa tants anys que els partits polítics llogaven autocars, per omplir estadis o pavellons en períodes electorals; era relativament fàcil detectar com arribaven, grups de persones, que es col·locaven estratègicament per a donar sensació de generar una imatge de molta gent, disposada a donar suport als candidats que es presentaven. Amb el mateix ordre, que havien vingut, desfilaven de retorn cap als autocars i, d’aquests, als llocs d’origen mentre la logística de l’acte anava desmuntant, tot el decorat, per a fer-lo present en un altre indret.
Tot això, quan els focus i les càmeres ja s’havien apagat i ,els reporters, ja havien fet les seves cròniques als mitjans per ser retransmeses. Aquesta sensació de ser només usuaris dels partits, entitats o col·lectius, per generalitzar, és una constant de la nostra societat.
Una primera qüestió ens portaria a plantejar sí, els polítics o responsables, han avaluat el que convé a la gent/soci, o han estructurat un missatge de cara als mitjans, per esgarrapar un tros de la primera pàgina informativa.
Per exemple, aquestes darreres hores, s’ha parlat del tren orbital, recuperant una antiga proposta, de fa vint anys: si fos tan bona per al país no caldria haver fet un esforç, abans, per prioritzar-ho?…
Però el més punyent és que estem prioritzant idees, sorgides de negociacions de despatx, on el que menys interessa és el país, la destrucció de paisatge, i una manca de projecte global de futur, on les propostes es queden a mitges; tenim un bon exemple amb el Quart Cinturó, una autovia que molts utilitzem utilitzem, i que ha quedat malmesa, per un tram on ningú s’ha atrevit a fer propostes concretes i, en canvi, molts treballadors han de patir llargues cues a l’entorn de Barberà del Vallès o Sant Cugat, per la manca d’una via alternativa…
Hem destruït paisatges i malmès recursos, en projectes poc pensats i, avui en dia, també ens està passant factura,,,