El dissabte, a tres dies exactes, el Papa Lleó XIV aterrarà a Madrid, començament d’una visita que el portarà a Barcelona i a les Canàries, per reafirmar el missatge del cap de l’església, per conèixer la realitat a l’estat, i amb la visita a institucions i reunions amb diferents representants de la societat i d’entitats.

Va ser precisament a la Trobada d’Os que, amb el company de taula i membre de la Junta de la Confraria, li comentava si hi havia prevista alguna instrucció, toc especial, o moment en què coordinadament les campanes, de les diferents esglésies catalanes, emetrien un missatge de l’arribada de Lleó XIV, ja fos en el moment d’algun acte concret o, si hi hauria alguna instrucció per part de la Confraria, com a entitat representativa dels campaners.

Més enllà d’això han passat uns 38 dies; estem a tres dies de que es produeixi aquesta visita i, per part de la Confraria, no hi ha hagut cap mena de comunicació, ni tampoc per part dels bisbats catalans.

Sembla bastant incoherent que, amb la visita del màxim propietari/responsable de les campanes i les esglésies, no hi hagi un interès en transmetre d’una forma general, gratuïta i oberta l’alegria per aquesta visita.
Tots recordem quan, un equip esportiu, guanya una classificació, un partit decisiu o una final : sempre hi han coets que es llencen en senyal d’alegria, es fan recorreguts als carrer, per compartir-ho,

Segurament en aquells indrets, on hi ha un grup consolidat de campaners, deuen tenir alguna proposta, però, a nivell de comunitats més petites, d’aquelles que ho tenim tot automatitzat, sembla que no puguem participar d’aquesta alegria, o, almenys, compartir-la amb la “comunitat” de fidels que hi hauria d’haver, en cada indret.

Sobta molt el silenci, tant a nivell de Confraria, com dels Bisbats : sembla que en aquesta nova església, la qual hauria de fer seves les reflexions del Sínode, el paper del cristià continui essent passiu i, potser, caldria veure com s’ha plantejat a nivell de cada església.
També ens cal una mirada serena respecte del nostre rol (com a campaners) tant cap a l’església, o de com si el que fem ens representa o ha d’estar en consonància amb el respecte als tocs, de com els volem tocar i de quins tocs tenen les seves prioritats.

Una altra cosa es que hauríem de procurar consensuar el moment en que aquest toc, s’hauria de fer; algunes propostes diuen en el moment de l’arribada de l’avió, d’altres al començament d’alguna de les misses multitudinàries, de la benedicció de la creu de la Sagrada Família o, potser, un consens de tots entre totes les possibilitats.
També la visita del Papa ha vingut contaminada per la polèmica envers la utilització del català en alguns dels actes principals a Barcelona, principalment, per l’àmbit polític sempre apunt per qüestionar-ho tot.

Si som una sola església, hem de fer palesa aquesta condició i actuar com una de sola, d’acord amb l’estructura, jerarquia i la seva distribució territorial; una altra cosa es que tinguem tantes esglésies com bisbats, i que les reflexions entre una i altra diòcesi, siguin reflex del tarannà del bisbe que hi ha al front.

Crec que perdem una molt bona ocasió de fer Confraria i potser no tenim clar el que toquem…