Veure l’ou com balla, quasi sempre en un racó tranquil (un claustre, un pati…) transmet serenitat; és aquella mirada assossegada, aïllada del soroll extern, dels neguits i les presses del dia a dia… gaudint de la contemplació de com es mou, pensant en l’ou, que fa moviments constants diríem equilibris, per a mantenir-se al seu lloc, sense caure, sense perdre aquest punt just per a meravellar-nos amb la seva visió.
Una mirada que no té secrets; no hi ha engranatges, ni un mag, ni trucs amagats: és l’aigua corrent i la closca d’un ou.
Llavors, perquè ens meravella? Just fa unes hores en Xavier Orozco, que sempre té reflexions encertades, ha penjat a Facebook aquest escrit que reprodueixo, que m’ha semblat adient.
Al llarg de l’any hi ha diades per fer festa, per descansar i gaudir, per viatjar; d’altres festives, en grup, per compartir festes majors i tradicions, i allò que ens uneix, però també gaudim d’aquestes festes (més enllà del que signifiquen religiosament), per mirar tot allò transcendent que va més enllà del que veiem…
REflexió al facebook de Xavier Orozco, de fa unes hores sobre la diada del Corpus
recerquesmones.net 