Dos moments de l’acte : durant la seva intervenció, i signant llibres

Aquest passat dimecres, 5 d’agost, vaig assistir a la presentació del darrer llibre de la Montse Rumbau, a Savallà del Comptat, que porta per títol “El día a día dels pagesos de la Baixa Segarra”, editat fa uns mesos.
La Montserrat és autora de llibres i articles sobre la Baixa Segarra, que coneix molt bé i, sempre, és un plaer conèixer de primera mà les seves impressions, les seves recerques i tot allò que se’n pot extreure d’uns anys on el relat es troba en els documents i testimonis escrits.

Allò que em captiva, del seu enfocament, és aquesta capacitat d’expressar i de facilitar l’apropament a històries viscudes i familiars de persones i indrets que van existir i que, ara, cal situar en context per entendre aquella societat pagesa, amb el millor sentit de la paraula, i de com, el nostre dia a dia, és fruit d’aquella època.
Els seus escrits a “la Segarra” tenen aquest sentit de concentrar, en una o dues pàgines de la revista, la descripció vivencial, documentada i relacionada, que ens apropa i encurioseix al relat.

Són vivències que la Montserrat ha rescatat de l’oblit i fa reviure la vida quotidiana de gent i families anonimes, que no han deixat rastre, però que la seva vida ha quedat vinculada a la historia de la Baixa Segarra; parla, sense dir-ho de l’enrunament i abandó actual de moltes cases i masies, que son fruit del deixar-hi de viure, de la natura que, cruelment, s’encarrega de retornar al paisatge allò que en el seu moment fou una llar de vida, de la mateixa manera que, els camps no conreats, van sent envaits per matolls, herbes i plantes, fins a desdibuixar els camps i marges que tant va costar de netejar i treballar perque fossin productius, i font de la subsistencia d’aquests indrets més aillats.

El llibre, de 487 pàgines, es fa amé; esta construit a partir de històries concretes, de les formes de fer, i de les
costums que es van entrellaçant per donar-nos una aproximació d’aquest món a cavall dels segles XVI i XVII

De la seva lectura, he trobat l’impacte de com, l’emigració occitana també va arrelar a la Conca, amb un grup important als voltants de Sant Magi de la Brufaganya ( i a altres indrets de forma més puntual) de com, aquests, amb un idioma i costum semblants van anar arrelant al territori, casant-se amb noies d’aquí, i formant families ja plenament identificades amb aquest territori baixsegarrenc.
Els origens del meu cognom són també occitans com el de molts altres que, sovint, tenim com a cognoms catalans originaris. És cert que, l’estudi acadèmic d’aquesta emigració, no ha estat valorat adequadament fins fa uns 60 anys aproximadament.
Occitania és un territori francés de nacionalitat, però amb unes profondes arrels que compartim.

Va fer esment l’autora de com, a diferència de les masies d’altres comarques com l’Emporda o el Maresme, les masies d’aquestes altres comarques están molt ben construides, amb elements arquitectònics notables; a la Baixa Segarra, es troba un tipus de construcció de cases de pagés molt més sencilla, segurament més pràctica i adaptada a les necessitats bàsiques de la familia que hi residia; aixó no vol dir que els pagesos d’aquí fossin pobres, sino que construien segons les seves necessitats i, si calia, afegien altres cosos, ampliacions, coberts, amb un caire molt auster.
També ho reaferma la descripció d’inventaris i testaments, en els quals hi ha el detall del que es poseia : una taula, poques cadires, la llar de foc, quatre plats, alguna marmita o paella, un llit, algun llençol…
Si que el concepte de casa, congregava diferents generacions, pares, avis. germans…; aquesta és una part de la doble seguretat que oferia viure en aquestes condicions, on segurament es donaven recolzament entre ells i, una altra seguretat era poder disposar de una casa, d’un aixopluc per al mal temps, pel fred, mantenint els animals protegits…

Aprofita la Montserrat per fer esment de cognoms de Savalla del Comptat que ha retrobat en les recerques d’aquesta época estudiada dels quals, ara, ja no en queden; fa uns 50 anys la facilitat de disposar de cotxe propi va anar traslladant la residéncia dels veins cap a Santa Coloma de Queralt, amb més serveis i comoditats, però va perdre part del que ha de ser la comunitat d’un ploble, la vivència continuada dels que hi viuen.
També la jubilació de molts pagesos i la pèrdua del treball dels seus camps també ho va afavorir.

Al finalizar va fer esment del patiment que va representar la guerra civil per aquests pobles, de les baralles familiars, del neguit de les requises d’aliments, de la por viscuda…un neguit que, passats aquests 90 anys del seu inici, ha deixat ferides en dues generacions, que no han pogut parlar del que els havia succeit, per evitar transmetre allò que no es agradable de recordar, pero que alleugeraria aquesta sensación de tristeza que moltes vegades han transmes els nostres grans, i d’aquella sensación de denuncia que podía suposar parlar d’uns temes, o obrir rumors, en una societat tancada, i amb sequeles de fets que en la postguerra encara eren vius.

Ara aquells testimonis històrics els anem perdent, i és una llatima que no hagim tingut temps ni la voluntat d’escoltar-los; encara recordo la veu d’una veina en que l’avi intentava explicar-li al net, algun episodi viscut, i ella li va replicar al nen, l’avi amb les seves batalletes : No, són històries viscudes, que mereixen el nostre suport i reconeixement.
Va acabar la presentació amb una serie de qüestions del públic que van ser comentades, i que reafermen la necessitat d’un coneixement del nostre passat recent, i d’algu que, com la Montserrat, ho faciliti.

Per tant no ens ha de fer por preguntar, interesar-nos per les vivències de la gent gran, del seu día a día o durant la guerra civil, perque serem coneixedors de la realitat de com ho va viure gent propera o en cas contrari haurem d’esperar que ens ho expliquin historiadors, o altres estudiosos de la història, però será amb un caire molt més generic.
Gràcies Montserrat per aquesta nova oportunitat de gaudir del teu treball…