Dedicat a mossèn Antonio Rodríguez Moreno, mossèn de Santa Coloma de Queralt, i de les esglésies que pertanyen a la UPA, aquest darrer any. Aquesta imatge és dels moments de conversa amb fidels de Santa Coloma de Queralt, i la imatge inicial també és una vista del darrer “Aplec de la Capelleta de Sant Magí” a Santa Coloma, el juny passat.
Li desitjo el màxim d’encerts en aquest nou camí que li han assignat i, com tot començament, és un repte per avançar i conèixer noves realitats. Una abraçada

Viure en un indret de la nostra Catalunya rural, ple d’aplecs, ermites i d’una religiositat popular, és tot un repte per poder-les seguir; una gran majoria estan vinculades a entorns i advocacions que s’endinsen en el passat, en segles de tradició i/o en fets que ho reforcen.
Crec que cal conèixer cada indret, cada trobada i gaudir del que és important i les fa singulars.

Les noves generacions empenyen amb nous plantejaments, lluny de tradicions o festes que es promouen amb la inèrcia de cada any o, amb l’empenta de persones, que ho organitzen des de fa anys; hem de facilitar al jovent arguments adaptats a la realitat del nostre territori i del nostre temps no pas, en contra dels fonaments catòlics, sinó per acostar-los a aquests indrets i el que representen, amb una mirada no tan dogmàtica, però sí més participativa.

Descobrir Montargull (per posar un ecemple) qualsevol dels capvespres d’estiu és tota una experiència, una vivència per a grans i joves, i hauria d’influir-nos i fer-nos plantejar qüestions trascendents; no parlo de que ens engresquem amb una conversa teològica, simplement, gaudint de la immensitat a on arriba la nostra mirada o, aixecant-la cap al cel, veurem com la nostra existència ha de fer-nos qüestionar i reflexionar sobre la petitesa de la nostra presència davant la immensitat d’allò que la nostra mirada no arriba a cercar-hi el final.
Uns espais com a Sant Magí (Brufaganya), o altres llocs, que gaudeixen d’aquella serenor, dela tranquilitat, d’escoltar el silenci de l’entorn i gaudir del que surt de l’interior d’un mateix.

La festa no ho és tot…
Molts llocs han vehiculat aquest veïnatge amb l’organització d’una activitat que els reuneixi, una fira, una diada específica, un aniversari col·lectiu, o una representació amb personatges d’època… són algunes de les manifestacions que, modernament, ens ofereixen alguns pobles que han perdut aquesta vivència continuada.

Res d’això té la persistència, i continuïtat, del que ha de ser el veïnatge, el coneixement del veí, d’interessar-nos per ell, o de fer conversa quan el veiem…; però, darrera la festa major, hi ha d’haver quelcom més consistent, especialment a l’estiu, quan aquests mesos faciliten la trobada, el temps calmat de fer conversa, de sortir i caminar i d’arrelar amb el territori que ens porta records e històries.

Més enllà de la festa puntual, queda un no res fins a la propera ocasió; un espai de temps on poden succeir molts daltabaixos d’aquesta vida endimoniada de preses i superficialitats. Hem de reforçar, i retornar, a les comunitats el seu protagonisme com a veritables motors de la vida veïnal, de la complementarietat i d’aquest treballar, colze a colze, compartint o solidaritzar-nos amb els demes.
Unes comunitats que s’alegren amb la incorporació de nous membres o, en altres casos acompanyant la família, i amistats, en el cas dels enterramentsnt

El veïnatge hauria de ser la continuació d’un vincle que neix a l’església, d’uns valors que han de regir la nostra convivència, que incloguin a la gent gran (amb l’acompanyament i pensar que continuen essent part d’aquest projecte universal), als adults (com a capdavanters i actius en la resposta a les necessitats actuals, personals i del territori), i al jovent (com un sentit de pertinença a un indret, que en el seu moment hauran de mantenir i ser continuadors de tota una història que els implica).

Un camí que hem d’anar continuant i consolidant, per tota una història, per uns sentiments, i un intangible que ens ho demana…