Cal promoure trobades, e intercanvis, per afavorir la difusió de les campanes…(Imatge de la Primera Festa de la Campana 2024 a la comarca de la Conca de Barberà)

Cada vegada es més recomanable coordinar, i establir, unes normes de referència que ens siguin comuns, reflexionades i acceptades majoritàriament per el món campaner, que haurien de ser una eina per facilitar la trobada entre entitats semblants, en uns moments en que, el moviment campaner, esta agafant empenta.

Una revifallaa dels tocs manuals, una nova mirada als campanars i a les campanes, ens ratifica un mosaic de particularitats, plantejaments i espais diferents de cada indret : dels grups de campaners consolidats amb tocs definits i programats en el temps, amb un manteniment òptim de les campanes i dels seus engranatges, i propers en el territori, hi tenim una gran majoria de pobles, i poblacions, on les campanes resten sense utilitzar (llevat d’algun toc, per la festa patronal) i en cas de fer-ho amb habitualitat, requeririen d’una reparació, i actualització costosa.

Enfront de tot això hi ha empreses, de manteniment de campanes, que aprofiten qualsevol ocasió per vendre l’automatització dels tocs, de vegades, desmuntant els engranatges i dispositius dels tocs (per evitar el retorn al repic manual) amb el poc encert de perjudicar, la pròpia campana.

En aquestes esglésies, generalment, dins de la geografia de la nostra Catalunya rural hi ha menys fidels, pocs recursos, i no hi ha misses o actes religiosos periòdics; estan abocades a l’oblit i la mínima conservació de l’edifici…

Cal dir que la campana, a difer’encia fer. del campanar, no té una protecció especifica : si, en aquest, s’hagués de fer una reforma, requeriria de la intervenció d’un professional i d’unes llicencies d’obra però, en el cas de les campanes, qualsevol modificació en les mateixes (o en els seus engranatges) la pot fer una empresa, o una persona sense més, amb l’agreujant de qué ès tracten objectes històrics que haurien de merèixer un respecte, i un consens del que es vulgui fer.

Alguns bisbats, estan integrant totes aquestes parròquies , ermites o santuaris en d’altres esglésies de referència, on es concentren les misses, els actes periòdics i els sagraments; cada vegada, s’obre menys l’església dels petits nuclis, fet que perjudica el seu manteniment, l’avenç de les humitats. I el deteriorament progressiu.
Els bisbats tampoc són sensibles, a aquestes parròquies que han estat el punt central, i eix vertebrador, de la vida comunitària de generacions i, moltes d’elles, tenen cementiri parroquial on hi reposen les generacions de veïns del poble.

Els campanars també‚ necessitarien d’una mirada concreta i normativa : definir l’aforament dels mateixos, les mides de seguretat (en el cas de visites), les assegurances dels visitants, informació d’accés per a persones amb mobilitat reduïda, nombre d’esglaons o altres dificultats, orelleres disponibles, o algun tipus de farmaciola…
Una altra dificultat afegida es que no hi han interlocutors especialitzats que facin el seguiment del campanar, i de les campanes, de la seva custòdia i seguretat i, en cas d’incidències, es difícil contactar amb els responsables del bisbat, o propietaris.

Cal definir la formació mínima del campaner; avui, en dia, ja no cal ser un campaner per a moure les campanes : cal que l’aprenentatge de tot el que envolta aquest món, de les seves novetats i actualitzacions, segueixi una formació continuada (amb una titulació, o amb trobades d’actualització) per validar aquest coneixement i, un intercanvi, sempre positiu, amb altres campaners d’arreu.
Cal definir una “ITC” (Inspecció tècnica dels campanars, un “check-list” d’aspectes a revisar, que podrien ser símptomes d’alguna alerta, a valorar i tenir en compte, amb uns paràmetres definits (potser caldria identificar-los amb algun tipus de codi) per garantir informació concreta especte a les comprovacions als mateixos, revisar les limitacions d’accés, i afavorir les visites de forma estable; aquesta “IT” podria ser validada per algun altra company campaner extern, per no incrementar les despeses, ja que es tractaria d’una visita informativa, i de recomanacions..

Per tot això, cal que les parròquies tinguin una veu, pròpia, per reivindicar la seva identitat, per tenir un contacte directe amb el Bisbat, o propietari de l’església i, a l’inrevés, per establir programes de manteniment i seguiment dels diferents edificis tot compaginant els aplecs, i altres actes de religiositat popular, amb la tradició de cada indret, les festivitats dels seus patrons, escoltant els suggeriments dels veïns.
D’aquesta interlocució també caldria que els representants del món campaner tinguessin una vinculació amb cada bisbat i, treballessin perquè hi hagi un criteri envers les parròquies d’un mateix territori eclesiàstic i donar eines a les parròquies, enfront de qualsevol denúncia per el so de les campanes.

Igualment, aquesta interlocució, s’ha de fer amb els ajuntaments que, encara que aprovin una moció favorable envers al toc de campanes, haurien de tenir una mínima ordenança que ho empari, s’ajusti a la llei, protegeixi les particularitats del territori i en determini les sancions, o procediments.
Tots els campanars, haurien de tenir algun plafó, fulletó escrit, exposició de materials en desús o històrics, fotografies, rellotges que complementessin la visita i, especialment, la vinculació de l’església amb el poble, i l’entorn.

El retorn als campanars s’està produint, bàsicament, per l’empenta del jovent : Reus, Mollerussa, Moià… són exemples singulars d’aquesta implicació i recuperació i, l’església, hauria de valorar l’espai de les campanes com una eina d’acostament, i proximitat a les noves generacions, amb el respecte que comporta i representa el campanar.

Cal preveure, i avaluar, l’impacte d’aquestes visites externes (culturals, turístiques…), en la vida comercial, en els establiments i restaurants propers : la publicitat i la percepció que s’emportin els visitants pot generar noves visites o la seva difusió en xarxes socials i, encara millor, si aquestes rutes, poden estar vinculades a algun tipus de fira, visita a altres edificis, centres històrics, o festes de pobles propers…, : necessitem la implicació de tothom.

Cal que els grups de campaners més consolidats, amplien el seu radi d’actuació a esglésies i campanars de l’entorn, afavorint una xarxa en què les petites esglésies no se sentin abandonades, engrescant el manteniment dels tocs manuals, i el suport d’aquest en les festivitats patronals, creant una xarxa de col.laboradors.
La representativitat i l’intercanvi d’experiències i opinions, han de ser habituals, per fer que el toc manual de campanes es reforci, i tingui aquesta empenta perquè es mantingui

Aquestes poden ser algunes de les múltiples raons del perquè hem de tenir una entitat estable, potent, representativa a tot el territori i amb un projecte ferm davant els socis, les administracions i la societat en general…