Crònica d’un dia inesperat…
Feia dies que esperàvem un certificat dels Serveis de Justícia de la Generalitat de Tarragona, com a resposta a la inscripció de l’entitat que juntament amb altres dos veïns, havíem constituït el 2 de novembre passat, i ja tenia avisat a Correus de que si venia m’avisessin per venir un dia a recollir-ho, ja que la documentació l’havia presentat jo, i la resposta venia també al meu nom.
Quan el mati del dilluns parlo amb la cartera, i li demano que ho deixi a carteria, que passaria a buscar-ho, hem diu que es mes complicat i que m’ho hauria d’entregar personalment, i per tant quedem que al final del seu recorregut passaria per La Cirera, fet que agraeixo.
Com que havia sortit a les 10 de casa, vaig aprofitar per fer les compres habituals al mercat, i serien cap a les 12 hem vaig adreçar a la Cirera pensant que hem donaria temps per a esperar-la.
A l’alçada de la deixalleria i dels bombers, hem vaig creuar amb en Francisco (suposo que no hem deuria veure), tot pensant que teníem una conversa pendent, de quan ens varen trobar a la festa major de Llorac, i per tant des d’aquell dia no havíem vist ni coincidit.
Quan vaig arribar a La Cirera l’arbre ja no hi era (en Jordi hem va comentar que l’havien tallat i desarrelat amb una tractora); també hem va comentar en un altra moment que volia aprofitar l’oferiment d’uns treballadors de ConcaActiva per a retallar algunes branques que molestaven ala via publica, entre elles d’alguns pins prop del cementiri, del carrer de la pujada al Castell i dels pins que estan davant del forn.
Al cap d’una estona vaig veure a en Gabriel, disgustat, amb qui vàrem creuar unes paraules, i que anava a treballar.
La cartera deuria venir sobre les 13,30 hores i es van creuar amb els operaris que ja havien finalitzat i marxaven, i que es coneixien, a l’alçada del banc de l’església, lloc on també hem va entregar la carta, i després m’han vaig anar de tornada i vaig dinar a La Parada (La Panadella).
La meva opinió…
Potser el que sobta, i a mi també, es la falta de comunicació…i ara no hi ha excusa amb les eines que es tenen (wap, ebando, nota al taulell…).
Ningú pot dir res de que la gestió de l’espai comú, correspongui a l’Ajuntament, o al tècnic de manteniment, però si que es cert que alguns espais son cuidats per veïns, que els arreglen, els mantenen, i els renoven, com una aportació personal a la millora de l’entorn; una altra cosa es qui hi han necessitats o perills a nivell general, aquest han de prioritzar-se.
Una altra cosa es que el xiprer havia assolit una alçada, i un arrelament, que feien suposar que s’hagués d’haver adoptat alguna mida, a mig termini.
Malgrat tot el xiprer era una part del nostre espai urbà i visual, amb molts anys, i una significació especial per a qui el varen plantar.
El que si s’havia produït era un aixecament gradual del paviment de davant la porta de l’església, per les pròpies arrels, i que s’havia d’anar en compte.
Desconec si el Mossèn, o algú de l’església havia estat assabentat d’aquest fet, ja que penso era prou evident del perill que podia suposar arrancar aquestes arrels, tant a prop de la façana, o del possible impacte en l’estructura, sotmesa a un alt grau d’humitat.
Penso que al haver fet aquesta intervenció es podria haver solucionat i connectat la sortida d’aigua de la teulada desaiguant en un altra lloc, o altres qüestions que en el moment de fer la intervenció es podrien haver aprofitat.
També s’hauria d’analitzar la reducció del consistori, que ha passat de cinc a tres membres (l’alcalde i dos regidors), i el seu impacte, i/o valorar alguna estratègia per a facilitar la comunicació i contacte entre ajuntament i els indrets que composen el municipi.
Amb la lluca i el xiprer desapareguts, penso que hi hauria d’haver un consens per a dotar a l’espai d’un entorn verd de natura, en un lloc tant emblemàtic per a tots.
Que era el nostre arbre…17.02.20
Just avui, sense pensar-ho, ja no t’he vist al teu lloc.
Sempre ens has acompanyat des dels primers dies.
Has estat al nostre costat i al de l’església, en les festes,
i els comiats, en els dies núvols i foscos i, amb
la marinada, que et donava moviment…
Has fet companyia al campanar, i quasi
hi podies parlar de tu a tu.
Però també eres el primer que ens donava la benvinguda,
i la darrera de les nostres mirades en el retorn.
Tot l’any amb el color verd perenne,
donaves un punt de color i alegria
a una façana de pedra austera.
Però també hi has estat en els moments de descans,
al voltant de la Font, espai de converses informals
i, d’aquella marinada, que compartíem.
Has estat al costat de molta mainada, amb
el tobogan i els gronxadors, on hi han
crescut i jugat, apreciant l’entorn.
T’has fet amic i veí de tots els veïns,
i has estat un més d’aquest poble.
Fa poques setmanes vàrem perdre, la lluca,
fruit de l’edat, i del poc manteniment; en
canvi a tu t’hem perdut per un excés de vitalitat.
M’hagués agradat somiar que les teves restes
les haguéssim lliurat en algun entorn de
La Cirera, per continuar donant vitalitat
i fer créixer noves vides e il·lusions…
Recerquesmones.net 