Recerquesmones.net

Al bloc de La Cirera, hi ha entrades què tenen contingut sobre els altres indrets del terme de Llorac, amb història pròpia, racons per a descobrir o bé histories per explicar.
Moltes vegades aquestes entrades són només un títol, que m’ha semblat fer-hi esment, però també són qüestions sense un enfocament clar, fins que arriba el moment què per alguna raó, o circumpstància, s’omple aquest buit.. Una d’aquestes situacions és Montargull; la meva incorporació a la Junta de l’Associació m’ho ha fet conèixer més. No obstant, sí que voldria esmentar algunes qüestions d’abans i que són reflexions a títol personal :

Al paisatge de la Baixa Segarra, hi trobem pedres, edificis i masies enrunades, que han servit per vestir-ne d’altres, i/o de portes i finestres reciclades d’algun altra indret, i/o que serviran per a alguna altra nova funció : és l’esperit segarrenc i, d’una bona part del país, on els recursos materials eren molt limitats i amb un sentit pràctic, es feia un reciclatge, que fa difícil entendre cada història per sí mateixa.

Ampliació església de Montargull :
Donant com a certa l’ampliació de la mateixa (o sigui la nau, que no té la porta), i tenint en compte el coneixement dels mestres d’obres del moment en què es va fer, la situació de la nova nau, esdevé com a un repte, ja què necessitaria de contraforts, i podria ser que fos bastida per persones d’altres oficis. Però per contra aixecar un arc d’aquestes característiques, foradant una paret ample, intueix que només ho podria haver fet, supervisat i calculat, un molt bon mestre d’obres.
Si aquest fos el cas, el nivell del terreny (de la part nova), és la què prioritza ja que, a l’entrada actual, s’han de baixar uns esglaons…
És de suposar que l’ampliació per l’altra banda (què hauria estat la més fàcil) deuria no estar disponible per la ubicació del cementiri o potser, es deurien haver aprofitat parets del castell..
A la pàg. 185 del llibre de Francesca Español (“L’Arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà…”), diu de Montargull  “… Els materials constructius emprats són molt pobres i responen  als escassos recursos amb que comptaren els indrets de frontera a l’hora de bastir les dependències d’utilitat religiosa…”. Al llibre també es fa esment d’altres situacions similars en que s’hagués emprat aquest tipus d’ampliació.

La porta del Castell ? :
Els elements geomètrics què encara es veuen a la porta d’accés a l’Església, suposadament, ens diuen que podria ser la porta del Castell, ja que les decoracions a les portalades, les hauríem de comparar amb altres exemples d’arquitectura religiosa; el què potser no es pot precisar és si aquesta porta está en la seva posició original, o bé, va ser en el seu moment traslladada a l’actual indret.

Parets del castell :
Si l’església, o capella, formava part del castell, les restes d’aquest encara que fossin fonaments, estarien en un entorn molt proper; caldria potser esbrinar si els terrenys annexos a l’església, poguessin ser els límits del castell…o si la rectoria s’hagués aixecat aprofitant parts del castell.
Igualment l’amplada d’algunes parets (què inicialment es podria pensar que són marges), ens podria ajudar a aquesta reflexió.

El campanar de fa menys de 100 anys :

Res a veure amb la imatge actual, fotografiada reiteradament i que, a diferència de l’església, té (l’actual frontal de l’església) una antiguitat de menys d’un segle, però com que forma un conjunt amb aquesta, el visitant ho pot identificar amb un estil què no li correspon.
No es pot comprendre com d’una “reforma”, el campanar singular que hi havia i, l’escalinata per la qual s’hi accedia, (segons es veu a la fotografia) van desaparèixer i els responsables culturals de les administracions acceptessin aquest engany històric, què no ajuda a donar credibilitat al conjunt.
L’accés al campanar des de la porta principal, és un afegit pràctic, però que malmet la imatge del conjunt; suposadament es deuria enrunar alguna part del castell què feia aquestes funcions i es va optar per aquesta solució; també podria ser que es fes aquesta opció per evitar un recorregut més llarg per accedir-hi…

El Retaule del Roser : ningú en parla…

Poques referències a aquest retaule; el llibre de la Francesca Español, a la pàg. 184, fa esment a un paràgraf del llibre “Guia de les Valls del Gaià…” de 1934, i diu “…A la part lateral de la primera nau, damunt de la pila baptismal, hi ha un retaule valuosíssim dedicat a la Mare de Deu del Roser…”; estranya que el retaule estigués damunt de la pila baptismal, i no com a complement d’un altar, el què ens podria indicar que el retaule hauria vingut d’algun altre indret…o, potser, el regal d’algun dels senyors propietaris de l’indret.
Potser quan es fes el plantejament de la consolidació de l’edifici s’hauria d’ubicar en un lloc adient aquest retaule, (prèvia restauració integral, o copia) sinó es pogués garantir la seva seguretat.

Les visites pastorals i els llibres parroquials, molt a descobrir :
Aquesta entrada també ens donarà una imatge del què el delegat del Bisbe, manifesta que s’ha de millorar, i les instruccions que dóna. En tot cas les visites pastorals són continuades : 1620 (fa 400 anys), 1622,1629…, que potser ens indicarien un cert incompliment de les “normes”…
Com que hi hauran entrades específiques, només per avançar, a la de 1620, es diu “… la porta del cementiri de manera ques pugui tancar ab pany i clau que noy pugue entrar ningun genero de animal de lo spay…”; i a la de 1622 “…fassi dobar l’escala que puja al campanar de manera que los que pugen…fora de perill de caure…”, el què ens ratifica l’existència d’una escala i d’un campanar.
El llibre parroquial comença al 1576 aproximadament (és únic per a batejos, casaments i òbits) i, curiosament, el primer casament és el d’un mestre de cases, oriünd de França…

De vegades cal observar…

Aquesta fotografia feta des de l’antic cementiri, detecta que hi ha uns dos metres d’alçada de runes, del carrer d’accés a l’església i fins la paret de la mateixa; si el nivell del carrer está uns 40 cm per sobre del paviment interior de l’església, podria ser que la runa tingués una alçada de dos metres i mig; aquesta runa també afecta als contraforts (de la façana què dóna al camí).
Si tenim en compte que segons càlculs tècnics un metre cúbic de runa, pot tenir un pes d’entre 750 i 1.000 quilos, podem intuir que hi ha unes pressions addicionals, que el constructor no va calcular.
Si hi ha aquesta runa, tampoc s’han pogut fer “cates”, en una part molt important de les façanes, i per tant les afectacions en els fonaments d’aquestes parts no s’han documentat, amb una varietat de supòsits què els podrien afectar, i que es podrien visualitzar al començament de les obres de reformes quan es fessin..

Quin Montargull  en quedarà ?
El paisatge què ha estat Montargull, es troba ara molt distorsionat; les referències que podien donar les imatges antigues, són difícils d’identificar. Però el cert és que no es pot amagar la història, no per nosaltres, sinó com a respecte i homenatge a les persones que varen viure en aquestes edificacions ara enrunades.
Arrebossar les parets i les arcades, és una solució ràpida per amagar el valor de les pedres, i les formes arquitectòniques de l’època.
Caldria actuar-hi arqueològicament per fer una tria de les runes del castell i de la rectoria, abans de la seva cimentació total, i esbrinar possibles respostes. En el cas d’una cimentació total només permetrà fer hipòtesis e interpretacions sense una base documentada.
Més fàcil hauria estat fer una passarel·la aixecada, a la part posterior de l’església, amb vistes a les dues vessants, i un altra qüestió important és si la plaça projectada és accessible, caldria tancar totalment el poble, per evitar que ningú hi entrés, prengués mal, o s’aventurés entre les runes a la recerca d’alguna pedra, o record.
Una vegada finalitzada l’obra de consolidació, restarien pendents partides importants com l’arranjament i el disseny de l’interior, o questions com els usos o destinació de l’església com a edifici…