L63 – La parròquia no es responsabilitat del rector sinó de tots. Cada un té el seu lloc, i la seva aportació és necessària per al bé de tots…

Imatge que es veu des del banc, al costat de l’Esglesia de La Cirera…

Recullo aquesta frase que m’ha semblat idònia per començar una entrada, que no es fàcil, però provoca neguit, perla singularitat de percepcions i de sensibilitats que hi intervenen.
L’església de Santa Maria de La Cirera, es avui un “lloc de culte” una esglesiola senzilla feta de la suma d’aportacions, de moments i de temps que ho reflexen les seves pedres; coi el m el poble l’església també ha viscut el moments dolços del creixement i el despoblament continuat de la dècada dels anys 60 del segle passat, on les vivendes s’han anat quedant buides, i les famílies han passat a residir a Santa Coloma de Queralt, poble molt proper, però amb les comoditats i serveis de la vida moderna.
Aquesta vida i vitalitat del poble, també s’ha reflexat en la vida eclesial, i ara la església resta oberta nomes dues vegades l’any, perles festes dels padrons, o per algun acte esporàdic sacramental; aquesta església que ha estat majoritàriament en el temps “sufragània” de la de Llorac, no ha trobat en els mossens que hi han estat al front, el caliu i la iniciativa de generar una comunitat (potser petita), però unida en la fe.
L’església s’ha anat emplenat als llarg dels anys, d’aportacions de veins, d’imatges o d’elements per al culte, de millores o reparacions, que els propis veins amb la seva dedicació han anat sufragant…,; no es una església d’un estil arquitectònic i d’unes formes perfectes…es la suma de moltes pedres, de diferents colors i mides, que formen un mosaic visual, d’aquesta empenta d’una església que al llarg dels segles ha perviscut, malgrat ser un poble petit.
Es cert que el Mossèn té unes dotze esglesies, i altres centres, al seu càrrec, però això no obsta de que hi haguí una proximitat i coneixença amb els fidels que assistim als actes religiosos, i ser recollidors de les inquietuds de veïns, en la seva tasca pastoral.
Tot això també provoca un desencís, una sensació d’inquietud, on intervenen aspectes com la fe, la història, les vivències, la referència de l’església com a element comú i aglutinador dels veïns, el cementiri, i altres persones que ho poden veure com un edifici antic; tot això enrareix també les relacions de veinatge, per aquest tema que es poliedric, i no deixa indiferent a ningu.
Menys hi ha ajudat, una manca de transparència i de confiança de l’Arquebisbat, en l’apropiació (segurament legal, però poc coherent amb el missatge cristià) de l’església i del cementiri parroquial. Segurament la visita del Arxiprest, fa anys, hagués estat una iniciativa del que serienn les formes pròpies del que s’espera de l’Església.
Aquesta nova situació, ara airejada com moltes altres situacions, ens aboca a un grapat de dubtes, i el que seran les normes del nou “propietari” : si es respectaran les condicions actuals, el futur del patrimoni material (interior de l’edifici), o la imatge de la Mare de Deu de La Cirera, una advocació pròpia de l’indret.
En aquests deu anys d’estada estiuenca a La Cirera, no hem detectat cap iniciativa envers la participació dels fidels, en els afers de la comunitat eclesial, ans al contrari la estat una programació del calendari del mossèn, per atendre les misses.
Crec que la manca de fidels de l’església, la majoria d’edat dels mateixos, la manca de fe del jovent, o d’activitats que donin fe de la vitalitat d’una comunitat no poden ser imputables als fidels, i potser si a una manca de coordinació i empatia envers el que representa una comunitat eclesial local.
Donar per perduda una comunitat, potser es el mes senzill : però l’església no hauria d’estar nomes per la comoditat.
En aquest sentit, la manca d’haver promogut un Consell Pastoral Parroquial també intervé com un dels factors a tenir en compte en aquesta regressió.
Amb la mirada llunyana d’un mossèn que es desplaça dues vegades l’any, el fet de la immatriculació, es veu amb un neguit, i en quelcom que mai haguéssim esperat (al menys en les formes).
Que Deu il·lumini al Arquebisbat, en la gestió immobiliària de tot aquest patrimoni, i en cerqui no nomes la seva rendibilitat…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.