Hi ha una generació, en el sentit de persones coincidents en el temps i en la seva implicació, que aquest 2020, ens ha deixaten els darrers mesos : El Pare Manel, el Bisbe Pere Casaldàliga, i en aquest cap de setmana els Mossens Francesc Gallart i en Josep Cardús.
Persones que han fet de la seva vocació, una tasca exemplificadora envers les comunitats on han estat designats, una implicació al costat dels veïns, de comprendre, ajudar i vehicular els neguits i les necessitats de cada indret, una església que jo anomeno de carrer…
No he conegut personalment a cap dels dos mossens que ens han deixat en aquests darrers dies, però l’afecte i les paraules compartides amb un mail o a les xarxes socials, son evidents de la tasca i del ressò que ho ha motivat.
Tampoc voldria oblidar la tasca de Mossèn Buxarrais, nascut al 1929 a Santa Perpetua de Mogoda, que durant 18 anys fou Bisbe de Màlaga, que va renunciar al seu càrrec, per les festes i disbauxa, de llocs com Marbella, tot criticant-ho amb independència del famosos que fossin; des de llavors va residir a Melilla, on encara es mossèn en un centre assistencial de l’ordre de les Filles de la Caritat, i del centre penitenciari, hi ha participat en moltes altres accions d’ajut cap a la gent mes necessitada.
És una església que fa sentir viu el missatge evangèlic, trobant sentit a la vida personal de cada un d’ells, al seu carisma, amb una tasca i exemple que serà recordat.
Ha estat en un any en que les circumstancies sanitàries no permeten parlar-ne amb l’amplitud que mereixerien, i espero que no els oblidem ni a ells, ni la seva tasca i el compromís que hi han dedicat al servei dels demes.
Reprodueixo uns paragrafs sobre una ressenya de Mossen Cardus, que podrien ser generics a aquest cole.lectiu de mossens :
“Ha mort mossèn Josep Cardús i Grau, rector de Marata i Corró d’Amunt, home singular, capellà incòmode en temps franquista. Quan res no era fàcil i ningú no tenia veu, la seva es feia sentir fort.
Sense por del que diran o pensaran, mossèn Cardús va fer créixer molts neguits i esperances. Anar a missa a Marata era fita obligada –també d’alguns que no hi estaven d’acord però volien ser-hi–. El seu missatge de l’Evangeli era a l’abast de tothom. Capellà avançat, sense prejudicis, allò que encara avui costa trobar a l’Església, era important escoltar què deia quan tot era prohibit. Eren temps d’espietes, tots sabíem qui eren però mai no se’ls va negar l’entrada enlloc. Ell, a Marata, i mossèn Joan Vallicrosa, a Llerona, van obrir molts ulls i van treure la cera d’orelles brutes. El temps, per a aquests capellans, no comptava pas, i sí que comptava l’amistat i el bon fer.
Recordo una frase que repetia: “Ser a Marata i no formar part de la gent no tindria cap sentit.” Soc cristiana practicant i trobo que molts s’haurien d’avergonyir de com representen l’Església. És clar que no parlo dels de baix sinó dels seus superiors. L’Església ha de recuperar la senzillesa dels primers cristians, sense embalums ni disfresses, de tu a tu. Que els senyors bisbes portin una creu penjada al coll per tal que tothom sàpiga que són superiors, però sense afegits extres com sabates, roba cara, anells, xofers, servents, massa gent pendents d’ells. Jo els dic: No! Necessitem pastors senzills com mossèn Cardús, capaços d’encomanar fe i esperança, sense pretensions descarades. Ah! I sense por del que diran. Si obres amb fermesa, convençut d’allò que fas, res no t’ha d’esporuguir.
Bon cel, mossèn Cardús, potser podràs ajudar a posar-hi ordre. Fins a sempre!
Recerquesmones.net 