M55x- “Anar a fer les Amèriques…” (2)

Que ens va aportar Amèrica…
També Amèrica va transformar Europa : el coto americà que va canviar la historia tèxtil de Barcelona (les indianes catalanes), i va permetre l’especialització i l’obertura de la producció catalana (vinícola i aiguardents, paperera, metal·lúrgica, o quan els ceps americans, varen substituir les vinyes arrasades per la fil·loxera.

Aliments tant arrelats i basics com la patata, provenen de sud i centre americà, o el moniato, i els seus noms provenen dels originaris mots quítxues, llengua indígena.

El tomàquet també originari d’aquest continent americà, va ser portat aquest fruit i també arrelar a les cuines europees; igualment la pinya (amb el nom originat en llengua guaraní), el cacauet també originari de sud-americà també tindrà una expansió i coneixement.

Però si alguna aportació americana, mereix un lloc d’honor es la xocolata; res a veure amb les textures i sabors actuals, però que de seguida es va convertir en un complement de les cuines europees.

Aparts d’aquests ingredients i aliments descrits, Amèrica va aportar a Europa, molta part del seu creixement, de la descoberta de tot un continent, que els països europeus no varen trobar la forma de organitzar-lo i fer-lo créixer ordenadament.

Molts altres països varen veure a América nous territoris : Portugal, Anglaterra…, i d’altres països si varen sumar en els segles XIX i XX, irlandesos, italians, xinesos…atrets per la vitalitat i la grandària del continent.
Les raons per marxar a América podien ser variades : per fugir de situacions econòmiques molt precàries, o d’obligacions, per arrelar en un altra indret (al igual que feien la majoria de fills no hereus), d’altres per cercar fortuna per les noticies que arribaven del nou continent, o potser per recomanació d’algun veí o familiars que ja hi estigues instal·lat…molts hi arribarien sense un ofici o destresa coneguda, i varen començar a treballar aprenent un nou ofici, i amb ganes de promocionar, arrelar, i fer família…
Alguns membres de la família Monés, no varen escapar a aquesta crida, i varen embarcar rumb a Cuba, on hi ha una vinculació més documentada, o a altres indrets americans…

En les properes entrades farem esment dels fills del matrimoni Monés-Valls i de la nissaga Monés-Maury, ubicats a Baracoa (Cuba), on hi van desenvolupar una activitat econòmica, responsabilitats publiques , principalment els dos fills en Pedro José i en Jose Pedro, que respectivament es varen establir al retornar a Paris i Barcelona.
Les  germanes Mones Maury, les anirem resseguint en cada una de les entrades, a partir de les seves biografies i casaments; alguns altres fills pensem que varen arrelar a Cuba, i encara en coneixem poques dades de com els va anar.

La historia amb Amèrica…
Va ser el rei Carles III, al heretar el seu Imperi va veure que estava en una fallida permanent, fruit de la corrupció i la Inquisició, va fer venir a en Squillace, un reputat gestor, que no va ser ben rebut per les oligarquies cortesanes de Madrid, i al final va ser destituït, però el canvi d’aires que va generar que arribes la fi del monopoli comercial castellà, l’any 1778 (64 anys després de la desfeta de 1714), i l’autorització de que tots els ports peninsulars podien comerciar amb Amèrica, inclosos els catalans, començant la historia entre Catalunya i Amèrica.
L’emigració catalana va tenir una forta relació amb la terra d’origen, que es fonamentava en les qüestions comercials, i van crear un eix d’intercanvi comercial amb els productors tèxtils de Barcelona, i els destil·ladors d’alcohols de Reus principalment; una replica molt mes àgil i discreta de les companyies patrocinades per els governs de Madrid. Un cordo umbilical que va contribuir a mantenir la cultura catalana en aquelles comunitats on s’hi varen assentar.

Que se’n diu dels catalans …
Hi ha ressenyes nord-americanes, i altres fons, esmenten el caire treballador dels catalans, i de l’admiració que tenen de la seva laboriositat, emprenedoria (“laboriosos y emprendedores…”, esforç, superació i habilitat per fer negocis (“muy arraigados a su lengua, a su historia y a sus costumbres…”). Hi ha un refrany ben català que diu “Els catalans de les pedres en fan pans” que reflexa aquesta capacitat, sorgit a partir de la desfeta de 1714.
Uns catalans que travessen l’oceà, per millorar els seu estatus familiar i personal, i una vegada arrelats emergeix la seva identitat, aquesta forma de fer; son també fills i nets de la desfeta de 1714, i ajudaran i seran motors dels processos independentistes d’Amèrica.

També molt d’aquests immigrants varen cridar a familiars, amics, o veïns a travessar l’oceà per ajudar-los, perquè hi havia necessitat de ma d’obra, i futur, envers el panorama mes limitat que podien trobar a la península (Catalunya era una de les regions més poblades de la península, juntament amb Andalusia i Galicia). Era una oportunitat per a molt catalans.
Cap el 1800, les comunitats de catalans representaven un deu per cent de la població en les principals ciutats colonials, però que exercien un control del aparell comercial, i un pes superior al estrictament demogràfic.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.