Recordo que va ser la diada de Sant Jordi de l’estiu, el 23 de juliol d’aquest 2020, que la Conselleria de Justícia de la Generalitat va fer publiques les immatriculacions; al numero 491/492 d’aquesta Revista JA es va fer esment del llistat d’unitats immobiliàries que, l’església, havia immatriculat i registrat al seu nom, de forma unilateral, i que crec val pena matisar algunes singularitats :
- Bellprat, es l’única població que pertany al Bisbat de Vic (Arxiprestat d’Anoia-Segarra); la resta de pobles esmentats corresponen al Arquebisbat de Tarragona.
- En el cas de Bellprat, algunes propietats constaran com a “Curats”, rendiments afectes a un determinat carrec o funció a determinades esglesies, i podien ser beneficiaris de drets per al seu manteniment, en un concepte molt simplificat, encara que hi ha documentacions i estudis al respecte d’aquesta figura.
- En el llistat esmentat, hi han deus excepcions : Bellprat i Llorac, en que la immatriculació es fa a favor de la pròpia Parròquia.
- Hi pot haver d’altres propietats registrades, que per les seva singularitat, o per estar poc delimitades, s’hagin fet servir altres estratègies.
- El nombre d’unitats immobiliàries immatriculades podria ser de 49; no obstant i per posar un exemple proper, quan es diu La Cirera (1 immatriculació), en realitat son tres elements registrats en una sola inscripció (l’Església, el cementiri parroquial i la Plaça de l’Església).
- Encara que s’hagi donat publicitat a la totalitat de finques, ara registrades, la inscripció registral es de fa quatre o cinc anys, i caldria veure el detall, una per una, per avaluar el que realment ha estat apropiat registralment.
Nomes a tall d’exemple, i curiositat, hi han tres municipis que tenen un nombre important d’immatriculacions, com Pont de Suert (amb 82), Olesa de Bonesvalls (amb 81, de les quals 7 son finques rústiques o bosc) i Ripoll (amb 79), segons dades del mapa consultable al web de la Conselleria de Justicia.
En el mateix moment de fer publiques aquesta informació, el Departament de Justícia va posar a disposició de les persones interessades que pensessin podien tenir alguna documentació o dret sobre els mateixos, una unitat especifica al Centre de Mediació de Catalunya i va emetre un ampli informe de les Llei (Art. 206 de la Llei Hipotecaria de Febrer de 1946), normatives i casuístiques que es podrien haver generat al seu entorn. A dia d’avui no hi ha informació de quina ha estat la utilització d’aquest servei, o d’entitats o ajuntaments que n’hagin tramitat expedients.
Si ho analitzo mes internament, he de reflexionar-hi sota dues mirades molt diferents : una la de la fe religiosa, la del espai on han succeït i acompanyat moments importants de la vida de les persones, espais que formen part d’aquest intangible que ens relaciona amb les arrels, amb un paisatge, i una gent, i també el lloc on reposen i tenim identificats els nostres avantpassats, familiars i amics.
Però com que la fe no ha estat promocionada, i la crida a les noves generacions no ha arrelat, els usuaris dels actes religiosos son(m) la majoria d’edat, i el jovent i veïns hi veuen mes els edificis com uns indrets que formen part del paisatge urbà, i que son espais per a festes i aplecs, amb una vessant històrica molt important, perquè alguns d’ells son els únics edificis que han sobreviscut a cada període històric.
Potser en un any preocupat per la Covid, preocupats per al futur del nostre dia a dia (laboral, educatiu, de societat…), aquest fet ha passat molt dissimulat, però la suma dels espais immatriculats es molt important en la part de patrimoni comú, o el que pensàvem fins ara era compartit, un aspecte on la veu de la comunitat dels fidels, ha estat obviada
Crec que hi han quedat moltes qüestions sense resposta, que apart del fet mereixerien una atenció envers els fidels (que se suposa deuen ser els destinataris de la funció pastoral de l’església), potser inclús una visita en el seu moment del delegat arxiprestal per comentar els raonaments per fer-ho, o inclús una tranquil·litat als usuaris dels cementiris parroquials, envers el que pot succeir, de les normes o taxes que si poden repercutir, el respecte a les tradicions pròpies de cada indret, el que pensem fer amb el manteniment i les despeses pròpies de cada església o espai immatriculat, algunes de les quals s’obren en comptades ocasions al llarg de l’any, de quin es el responsable o departament a on cal adreçar-se, qui vigilarà o es responsabilitzarà de la seguretat estructural i patrimonial d’aquests edificis, o dels elements, imatges u objectes dipositats a l’interior de les mateixes, sense que tampoc s’hagi fet un inventari del seu contingut, o d’aquells objectes cedits temporalment i que deuria ser consultada la seva destinació, o la pregunta de si l’església era l’unica institució amb aquest dret…
La Generalitat va emetre un informe sobre aquesta practica, la seva base legal, les iniciatives que ha dut a terme, i el detall per tipologies dels bens immatriculats, a la vegada que va posar a disposició dels ciutadans, una Oficina de Mediació sobre Immatriculacions, per vehicular aquelles possibles reclamacions o assignacions de propietat, i acollir-se a un procediment de mediació.
Mes enllà d’aquesta percepció e iniciativa unilateral, l’església ha utilitzat la raó de la llei, enlloc del llei de la raó : sempre m’ha semblat que quan el raonament dels fets no acompanya, sempre han de ser les lleis, els articles, i la seva interpretació qui resolgui, fet que cada vegada es mes utilitzat.
L’església ha donat fe de la seva obra i del que defensa, Mossens i Bisbes que han fet de la seva vida un serveis als demes : aquest any ha estat el Pare Miquel, el Bisbe Casaldàliga, o Mossèn Francesc de Sant Magí, persones que ens han deixat i han fet del missatge de la seva vida, un referent, desenvolupant la seva tasca sense que la propietat fos un element essencial de la seva causa, al igual que ho estat fent de forma anònima Mossèn Buxarrais (que va deixar de ser bisbe per atendre amb 91 anys als necessitats de Melilla, al Padre Angel (amb moltes iniciatives socials a arreu), o moltes altres persones dedicades al servei dels mes desvalguts, des de la vida religiosa.
Amb una església que ompli els actes religiosos, que tingui una participació Inter generacional, que proposi activitats e iniciatives, que sigui participativa en la seva gestió parroquial, que fos un espai obert mes enlla dels actes previstos, i en els neguits dels fidels no dubtaria en que aquesta decisió registral seria com un suport i agraïment, però la realitat es inversa.
Les immatriculacions, sense una transparència o comunicació envers els fidels de cada indret (en alguns casos estem parlant de sis anys), sense que el fidel que participa habitualment en els actes religiosos, percebi aquesta vinculació i no tingui la sensació de que es un usuari, o al menys haver consultat els limits de les finques a registrar
En aquest temps tampoc s’ha rebut una visita dels nous propietaris, al menys per garantir que es mantindrien els mateixos serveis, especialment en lloc tant sensibles com els cementiris parroquials; tampoc ha potenciat els consells pastorals o parroquials que serien els impulsors de la vida eclesiàstica local, i a la vegada interlocutors amb els veïns.
En moments en que l’esglesia hauria de proritzar la seva acció pastoral a fer que el nombre de creients augmentes, estic veient de que la presencia de l’esglesia no es visualitza en moltes de les imatges que es veuen a TV, i les esglesies i actes religiosos tenen cada vegada una participació mes minsa; estic parlant d’actes de persones amb fe, a diferencia dels aplecs i altres trobades en que es mes prioritari el factor cultural i de tradició.
Però també les ermites i temples son espais històrics que resumeixen e integren les diferents etapes de cada espai, construccions moltes vegades fetes amb el voluntariat dels veïns, que hi ha participat en el contingut de les mateixes.
Els aplecs, les festes populars al voltant de l’ermita i el sant son testimonis de la voluntat d’arrelament, de costums i tradicions on s’hi aplega tothom, i els espais haurien de continuar essent patrimoni de tothom…
Però el patrimoni de l’església ha estat motiu de litigi entre els propis bisbats, i continuen els de Barbastre-Montsó i Lleida, sobre els bens de les esglésies de la Franja, o mesos abans, o les obres del Monestir de Sixena (Osca), que també van ocasionar una greu polèmica; quina diferencia hi ha en que el patrimoni de tots estigui en un o altre indret, i es pugui contemplar en un o altra lloc ?, es el millor exemple de voluntat i missatge cristià ?, …
Recerquesmones.net 