Fa uns anys vaig tenir ocasió de què, en Jordi Moners Sinyol, m’enviés una carta, que reprodueixo complerta, així com la seva transcripció, sobre la història de la família, i altres reflexions.
També dona la seva versió sobre el canvi de cognom (incorporant la “r”); ens restarà una entrada específica per a dedicar-li a aquest membre de la família, mort fa uns mesos…
“Sant Boi, 16 de desembre de 1983
Benvolgut Fèlix Monés (parent o simple homònim ?)
Fa uns dies que vaig rebre la teva documentació, molt interessant, que m’he mirat “amb lupa”, i adjunt un reguitzell de preguntes i un sobre amb segells (això darrer és l’única cosa que m’ha desplagut : que hi farem. Estava per tornar-te’l però encara hauria estat pitjor perquè els segells eren enganxats i, amb la teva adreça, tu ja no els podies utilitzar. En fi…).
Veig que del Prat ens saps un niu, les tres primeres generacions, començant per el Narcís que ja es remunta al segle XVII (encara que no en donis la data, aquesta ha de ser amb tota seguretat del 1600, jo no les tenia anotades.
A partir d’en Josep Monés i Solanes tot ja és més clar i, si fa o no fa, tenim la mateixa informació, amb unes petites diferències en les dates de naixement. En alguns punts tu tens més informació, en algun en tinc més jo. És clar que jo he pogut treballar coneixent les persones de més a la vora, sovint per tradició oral i això m’ha facilitat de lligar alguns caps que a tu et poden semblar dubtosos.
Per aclarar-t’ho, t’envio copies dels arbres (1) que tenia (incrementats amb les tres generacions més antigues que tu m’has regalat) – un de les arrels de les darreres branques i l’altre en el sentit contrari – que t’ho faran veure més clar que les meves explicacions escrites.
De tota manera, passo a contestar-te fins on em serà possible les teves preguntes :
1ª) arbre genealògic meu I connexió amb el teu general. Tant a l’un com a l’altra del que t’envio es veu clara la meva línia, resulta que jo soc “en Jordi del Pepet del Josepet del “Meriguildo” (Hermeneguild) del Joan del Sastre”. A casa ens diuen de “cal Meriguildo”, i el meu besavi Hermeneguild Monés i Muns, era de cal Joan del Sastre. El sastre era en Josep Monés i Solanes. Eh de cal Joan del Sastre devien ser gent de la broma, perquè quan a casa ens surt algun estirabot divertit o algun acudit espontani sempre surt la frase “ja es veu que sou del cal Joan del Sastre…!”
2ª) connexió de les diferents branques : el Monés i Amat és el meu pare; el Monés i Comas, el seu cosí germà, que s’entronquen en el “Meriguildo”, els Monés i Fernàndez (el seu avi Artur era un personatge molt conegut pel seu humor i les bromes que feia i un autèntic descendent del Joan del Sastre), son de la branca que s’uneix als Monés i Amat, Monés i Comas. Precisament en el Joan Monés i Xirinachs. La única branca que no conec es la dels Monés i Quitllet. No em sona. Ja miraré si puc trobar-ne la pista.
3ª) altres branques d’origen pratenc fora del Baix Llobregat ? a l’arbre que ve dels orígens fins avui, veuràs en Josep Mª Monés i Melich (que ara deu tenir uns 75 o 76 anys i té descendència però no sé com es diuen) que viu a Terrassa. Els Gallart i Monés, que també consten en aquest arbre viuen a Barcelona i son metges molt coneguts. Els Monés de Badalona asseguren que estan emparentats amb els del Prat i suposem que en deriven, però no se fins a quin punt són certes aquesta asseveracions o hipòtesi. Finalment a Barcelona hi ha una família de joiers que es diuen Monés i també creen que procedeixen del Prat (em sembla que tenen la botiga al carrer Ferran) però no estic gaire segur : sé que hi ha un Josep Monés que si encara es viu deu tenir uns 80 anys, i un Jordi Monés que estudiava a la Massana amb la meva dona, o sigui que ara deu tenir uns 45 o 50 anys.
4ª) Als arbres ja he fet constar els oficis sempre que els he sabuts; càrrecs públics : el meu avi va ser alcalde, em sembla que l’any 1919; en Rafael Ferrer i Monés ho va ser cap ala 1950; en Gallart i Monés era metge especialista del fetge i segur que hauria publicat treballs a revistes mèdiques i possiblement algun llibre; jo he publicat a “edicions la Magrana” titulat “Síntesi d’història dels Països Catalans”, i no crec que hi hagi ningú més escriptor, tret – però aquests ja no són pròpiament Monés, sinó casats amb algun o alguna Monés – tret de la Ramona Via que ha publicat dos libres al “Club dels Novel·listes” i algunes poesies en diferents antologies, i tret de Josep Canudas casat amb la meva tia Josefa, que va ser el fundador i impulsor de l’aviació a Catalunya, i ara acaba de publicar una memòria amb el títol “Història de l’aviació catalana”. 5è) D’on ve el cognom Monés (Moners) ? Si et refereixes a l’origen geogràfic no en sé res, i és molt difícil per no dir impossible d’esbrinar. Però si passem a l’etimologia, em sembla que la cosa és bastant clara. Segons el filòleg menorquí F. Moll (un dels autors del diccionari català-valencià-balear) Monés, Monné, Munné, Moner, Moners, etc. Tenen un mateix origen : el llatí Molinarios, és a dir, “moliners” en català modern. En documents medievals jo he trobat alguna vegada el nom d’ofici (no el cognom) “moner” o en plural “moners” amb el significat del modern “moliner” o “moliners”. L’evolució es clara : de “molinarios” a “molnaris” a “molners”, a “moners”. És clar que en el nostre cas, per estar-ne segurs hauríem de trobar la persona “clau del problema” que es digues Moners (de Moners n’hi ha molts, però no els tenim enregistrats amb la nostra família). Però fixa’t que la “-r” és una qüestió purament ortogràfica, no pas fonètica, perquè als dialectes centrals i orientals catalans (del Baix Camp, fins al Rosselló) l’erra és muda i així és fàcil un error ortogràfic, i més tenint en compte que els catalans hem hagut de patir una opressió nacional que ens ha fet gairebé analfabets de la nostra llengua i per acabar-ho d’adobar, a partir del gran cataclisme (Felip V, i la llei de Nova Planta) va començar la invasió dels secretaris de municipi i de molts altres funcionaris procedents de terres castellanes i que ignoraven i volien ignorar el català. Generalment és a partir de 1714 que comença la manipulació, emmascarament i “destrossa” dels cognoms catalans. Si no fixa’t aquest exemple antològic del nostre arbre que he assenyalat amb la nota nº 2. Trobem escrit un Pau Janer que té un fill que escriu (l’únic correcte) Pere Gener, i un net Ramón Jané i aquest darrer perdura fins que s’esgota amb el meu avi Josep Monés i Jané. El cas es flagrant : Ja en comptes de “ge” i “né” en comptes de ser dues síl·labes, dues faltes ortogràfiques. No podíem demanar més. Però no es l’únic : en els dos arbres hi he trobat un 41 % de cognoms amb errors ortogràfics. I fora del nostre cas només cal recordar el gran escriptor i pintor Santiago Rusiñol (en comptes de Rossinyol) : també tres faltes en tres síl·labes… Així el Monés seria el mateix error dels Ferré, Fusté, Oliver, i tants d’altres, i el Munes (que també n’hi ha) seria el mateix que Farré Farrés Parés (en de Ferrer(s), Farrés, Ferrers), etc.
Suposant que aquest sigui l’origen correcte del nostre cognom podem creure que pot haver nascut en molts llocs diferents o sigui que els Monés (o Moners) no formen una sola família, un sol arbre, sinó més d’un, qui sap quants. Com els ferrers, els fusters, els moners -o moliners- és troben per tot arreu sobretot on hi ha molins I llavors és fàcil que neixin cognoms en qualsevol d’aquests casos. Per això he encetat la carta amb un “parent o simple homònim”
6ª) casa pairal de les branques del nostre arbre no en conec cap, però al Prat hi ha una masia que en diuen -o en deien- can Monés, tot i que fa prop de cent anys que no hi viu cap Monés.
7ª) Ja l’he contestada a la pregunta nº 3.
8ª) No conec cap escut heràldic. Suposant que sigui cert l’origen social que he explicat al nª 5 es fa difícil pensar que hi pugui haver un escut heràldic. Si més no, en tot l’arbre genealògic que tenim a la vista només he trobat menestrals, jornalers i Mestres d’oficis diversos pertanyents a les classes populars. Només amb en Gallart i Monés es destaca una personalitat important, però sempre dins de les professions -metge- típiques de la petita i Mitjana burgesia. I no és fins a aquesta segona meitat del segle XX que no comencem a trobar-hi elements del sector “Intel·lectual”, més pròpiament dit, i encara no gaires, i sempre com a representants de les professions també de la petita burgesia, i avui fins i tot del proletariat una mica benestant.
Resumint jo diria, -i amb molt d’orgull-, que som nets de moliners, un ofici, com tots els oficis meravellós, i més que escut heràldic jo diria que com a símbol del treball d’aquests nostres avantpassats ignats (ignorats?) m’agradaria molt apropiar-me de la roda de molí, però no com a escut heràldic – que és característic de la gent que viuen a l’esquena dels altres-.
I em sembla que això es tot el que puc dir sobre les 8 preguntes que em fas.
Per la meva banda també voldria fer-te una pregunta, molt simple: on has trobat els noms de les 3 primeres generacions. Sobretot m’interessa per saber la data correcta, i això lliga amb tota la problemàtica històrico- ortogràfica. El més antre, segur que hi havia nascut abans de la data fatídica del 1714, però el document històric que el cita deu ser posterior a aquest any, i això explicaria ja aquest “possible” error ortogràfic. En documents d’aquella època he trobat sovint que una mateixa persona, abans de 1714, és anomenada amb el nom correcte i després d’aquest any amb errors ortogràfics per influència castellana (Bé, per ser justos cal dir que abans dels borbons també hi havia errors als nostres cognoms, però molts menys i d’altres tipus, errors propis de catalans que no saben escriure i que nomes coneixen els seus noms d’orella, de sentir-ho dir. I aquest cas podria ser també el del nostre cognom…). En fi, tot es bastant complicat i fa difícil de dir amb tota seguretat quin és l’origen autèntic del nostre cognom.
Tanmateix, jo -que també he estudiat filologia- crec que la teoria d’en F. Moll és la correcta, i així, ja fa una pila d’anys que firmo Moners, recuperant una ”erra” muda que en un moment o altre de la nostra historia va desaparèixer i encara lo l’hem poguda trobar.
Això de l’escriptura dels noms és tan arbitrari, i encara més l’autoritat que es dona a les oficines públiques, que sovint són ocupades per gent sense cap interès i desconeixedors de la llengua catalana, que un ha de buscar l’autoritat en altres llocs. Tota la meva família materna -almenys la que tenim en la memòria de 4 a 5 generacions- escriuen Siñol, la meva germana, el meu germà també. Ells dos van néixer a l’època de la Dictadura de Primo de Rivera. Jo en canvi, com que vaig néixer durant la Republicà, el funcionari de torn, que deuria ser catalanista, sense consultar ni preguntar ningú, i com que no tenia coneixement de la tradició familiar perquè el nom venia de Sant Vicenç dels Horts, doncs, va, i m’inscriu amb el nom conegut recatalanitzat. Allò que uns centenars d’anys abans un funcionari havia modificat per ignorància -o potser mala fe- ara un altra funcionari ho va canviar per distracció -o patriotisme-, i vet aquí que ara ja no hem dic com els meus germans… I quan l’any 1939 van tornar a castellanitzar-ho tot, els cognoms me’ls van respectar, però a més de canviar-me el Jordi per Jorge, em van canviar el dia de naixement, de fill legítim, vaig passar a ser fill natural. Uns anys mes endavant una bona animeta es va adonar d’aquest nyap darrer, va avisar la família i la meva mare va haver de pagar una pòlissa de deu pessetes per tornar a fer legítim el seu tercer fill. Davant d’aquestes coses és natural que un ja no cregui en burocràcies, que tiri al dret. Si ells ho volen escriure “a la seva manera”, que ho facin, que jo ja ho faig a la meva i em crec més al Sr. Moll, que és un gran científic de la llengua, que no pas tota la burocràcia de tot el món aplegada.
Son coses de la vida. I saps perquè li van posar Meriguildo o Hermeneguild al meu besavi ?. Doncs, mira, perquè la família eren de “cal Joan del Sastre” i com que el padrí era tartamut, no li sortien bé les paraules si abans no deixava anar un renec, van voler passar-s’ho bé posant-lo en un compromís davant del senyor rector. I segons consta la tradició familiar, el bon mossèn va haver d’autoritzar al padrí perquè digues el nom a la seva manera, perquè ja veia que sense renec no podrien batejar al nadó. És a dir, que ben mirat, el meu besavi en realitat es deia “me cago en d’Hermeneguild… Eren així els de cal Joan del Sastre.
I plego perquè a més de la genealogia t’estic carregant amb tota la historia intima i la mitologia dels “monessos” pratencs i potser més tinc fent pesat.
Apa, doncs, molt de gust d’haver-te conegut, un Monés més i un Monés interessat per les coses antigues de la família, que a mi la història sempre m’ha agradat, i em cauen simpàtics tots els que s’hi interessen. Molt de gust, doncs, i si et puc donar més informació, disposa de mi. I encara que de fa 4 anys que visc a Sant Boi, continuo essent pratenc de cap a peus “ros i pota blava” com diuen allá al pla i tot el que sigui parlat del seu passat em diverteix.
I ja ho saps que a Sant Boi hi tens, no sé si un parent, però si un amic.
Ben cordialment teu. gargot
(1) No he localitzat l’arbre manuscrit que hem comentava i adjuntava a la seva carta
Recerquesmones.net 