El passat día 5 d’octubre, dins de les “26ènes Jornades de Formació i Animació Pastoral”, organitzades per la “Delegació Episcopal de Pobles i Comarques del Bisbat de Terrassa”, vaig assistir a aquesta xerrada-entrevista moderada per en Jesús Medina, Director del setmanari “El9Nou”.
El contingut de la xerrada és va centrar en l’argumentació legal que ha portat, a l’església, a registrar un nombre important de béns al seu nom, a partir d’una norma legal, limitada en el temps. Resumeixo les anotacions que vaig recollir :
- Immatriculació, vol dir la primera vegada que s’inscriu un bé en el Registre de la Propietat, amb l’efecte de reconèixer el titular de la seva propietat.
- A través de la Llei Aznar, els bisbes podien signar aquest reconeixement i, amb les proves que podien aportar, ja és podia presentar al Registre de la Propietat.
- A nivell de Catalunya, el nombre de béns immatriculats, ha estat aproximadament de 3720, entenen com a tals : esglésies, cases rectorals, cementiris parroquials… i en moltes ocasions béns cedits a l’esglesia camps, cases, pisos… per donacions i/o herències,
- El ponent retrocedeix en la història fins la Desamortització de Mendizabal (1835), on l’estat va quedar-se les propietats de l’església i de les ordres religioses, amb la finalitat de vendre-les, o traspassar-les…
- Al 1861, es creen els “Registres de la Propietat”, per posar ordre
- Al 1963 es començen a inscriure propietats, però no llocs de culte
- Del 1988 al 2015 es produeix el període en que l’església pot immatricular totes les propietats que, considera, son seves, ja que es considerava una discriminació respecte d’altres confesions que si ho podien fer.
- El Parlament de Catalunya també va intervenir, amb un llistat d’aquests béns, a la web de la Conselleria de Justicia, on hi han relacionats tots els que afectin als bisbats catalans, a més d’un informe que es va demanar, i d’una Oficina de Mediació que es va crear.
- Dels casos en què hi podia haver-hi dubtes, s’han presentat 15 reclamacions, de les quals en 5 han aportat documentació.
- Els béns immatriculats són béns privats al servei de la societat; un ús continuat sense objecció dels bens genera uns drets, i l’ús fa dret.
- Fa esment de casos semblants en altres països, especialment els del Nord d’Europa on les relacions entre l’estat i església son més properes, d’Anglaterra on el Rei o Reina son caps de l’església anglicana, o a França on a partir de 1905 l’estat es va quedar la propietat dels temples, amb l’obligació de la seva conservació, i va cedir l’ús indefinit dels mateixos. Va esmentar el cas de la Catedral de Notre Dame, en què l’estat francés es fa càrrec de la restauració.
- Respecte al IBI dels béns eclesiàstics, va esmentar que només afecta a aquella part dels inmobles que tenen rendiment econòmic, es lloga o s’utilitza amb algun rendiment.
- El moderador va acabar la xerrada preguntant al ponent sobre com es cuadren el números del Bisbat de Barcelona, atenent que havia estat el seu responsable durant molts anys : va respondre que costa molt, perqué l’economia de l’església és feble, i molts béns de caire històric requereixen de d’alts manteniments, per les seves peculiaritats.
- Al llarg de la conversa, el ponent va considerar que hi ha un ambient antiesglésia, especialment en el tractament d’algunes informacions, i també en el cas de les immatriculacions.
- El torn de preguntes es va esgotar ràpidament, ja que es va centrar en un cas particular i va restar temps per a una reflexió conjunta i oberta.
Al llarg de la trobada, vaig anar anotant reflexions, dubtes, que de segur haurien de merèixer una resposta serena :
- Al llarg de l’hora i mitja de durada, en cap moment, va sortir la paraula “fidels”, és a dir els autèntics destinataris de tot el procés.
- Si aquest tema continua obert és, potser, perquè va quedar mal tancat.
- Seria bo de conèixer la percepció i la veu dels fidels davant d’aquest fet, i les implicacions de cara al futur.
- També hi ha hagut una manca de transparència, de comunicar-ho amb naturalitat o explicar-ho pedagògicament.
- Tampoc es va comentar, si ser propietari, vol dir fer-se càrrec de les despeses…
- És cert que hi ha hagut poques reclamacions, però l’església actual es “apagada”, té poc debat a nivell local, i poca participació als actes.
- El bisbat tampoc ha motivat les comunitats parroquials, afavorint la renovació dels seus membres, la presentació de programes de treball, formació i motivació dels fidels.
- Des d’alguns bisbats s’està implantant un model d’agrupacions pastorals, unificant la direcció de grups de parròquies, amb la pérdua de representativitat i veu de les comunitats petites, i afavorint aquelles de poblacions més grans.
- Potser, a mig termini caldria preguntar-se si aquestes immatriculacions afavoreixen el creixement i l’implicació de més fidels o, si minvant el nombre actual dels mateixos (per edat), quins recursos és podrien generar per mantenir el mateix nombre de béns…
Recerquesmones.net 